El sacerdoci de l'idiòcia

Germans, avui parlarem del sacerdoci de l'idiòcia, d'allò que té aquell a qui més d'un bull li falta, el que de gambals curtet es queda, el justet que jeu al jaç i prou ja en té, el qui la neurona veu de lluny i no saluda, el qui matèria no té gris -i és trist, és trist-, el tonto de bava, el bobo de torn, el fofo de cap, el cornut que ens paga el beure: l'idiota.
L'idiota: ¿neix o es fa? ¿Es fa l'idiota quan es neix o neix l'idiota quan se'l fa? ¿Quan fem l'idiota i quant, amb T de tonto, el fem? ¿Sempre i molt? ¿Gens ni mai? ¿Ni mica, ni gota, ni molla o sempre, a tota hora i endebades? Vull veure com bullen respostess, que brollin, que brinquin, que brandin... ¿O és l'absència de substància la que us silencia? Potser sou idiotes. Potser ho som tots. Però si ho som no ho sabem, ja ens ho dirà qui no ho sigui si és que hi és. I si no hi és, serà que ho som o no. I sense ser-ho, ¿se'n pot estar o se'n pot estar-se'n de ser-ne i, per tant, no ser-ho ni estar-ne? ¿Sentiu que ho sou sentint-me? ¿O me'n sentiu, sentint-ho molt? Pensem-hi. Gràcies.

Germà Jové i Pi. Xavier Bertran