Perquè m'agrada... El diario de Patricia

|


Desgraciats. Molt desgraciats. Plè de desgraciats. Desgraciats pertot. Desgraciats d'una baixesa extraordinària. Patricia Gastrañaga ens els asseu a tots de costadet i ens ensenya com de desgraciats son. Hola, sóc desgraciat i vinc a fer-te'n sentir menys. Quan miro la Patricia (com n'hi diem a casa) ho faig amb les meves facultats mentals al cent-per-cent. Tampoc no em considero una persona tonta, així en general, una persona d'aquestes de les que sovint diriem “aquests també voten a les eleccions?”. No, no em considero burro. Jo miro allò que molts anomenen tele-escombraries -de les més brutes- i ho faig perquè vull, ho dic públicament i a més a més hi disfruto com un nen de sis anys a Eurodisney. Les histories de les que disfrutem amb la Patricia son sempre les mateixes, la qüestió amb la que fan que la gent truqui per anar-hi sempre porta al mateix lloc. La gent hi va “enganyada” i això eleva encara un graó més amunt la seva condició de desgraciats. La gent hi va enganyada, però ningú s'ho mira enaganyat, no ens enganyem, a mi no m'enganyen.
El diario de Patrícia és tot allò que voldries que li passés al teu veí. Tot el què intueixes però no pots confirmar d'aquella dona que veus passar cada dia per davant de casa. És tot això ben arregladet i servit en safata, apunt per menjar-t'ho com qui pica uns cacauets.

Gràcies Patrícia Gaztañaga

Ah! I no, no son actors. Perquè ni hi ha tants actors, ni son tan bons.

1 comentaris:

Anònim ha dit...

Pues jo ho sento molt pero fugeixo com un boig d'aquest tipus de programes. M'aburreixen enormement, suposo que sera que com jo ja soc desgraciat pues no tinc que veure las desgracies d'altres