Perquè m'agrada... Roberto Carlos

Era tot verd i tot d'una, una bala negra trencava la monotonia del mosaic habitual esclatant al final del seu recorregut. A vegades una centrada, a vegades un xut o a vegades una voltereta endavant rebent el cop de l'enemic. Aquesta petita bala amb un tres gravat al llom tenia un nom i es feia dir Roberto Carlos. Quan tothom et digui que si és brasiler no pot durar gaire, treu el nom de Roberto Carlos. Quan hi hagi una falta a trenta metres de l'area, pensa en Roberto Carlos. Quan algun jugador no vulgui treballar tot el que li pertocaria, parla-li de Roberto Carlos.
Aquell noi que de jovenet treballava de sol a sol a una fàbrica de Brasil per ajudar a la seva família a tirar endavant, i que uns anys després feia embogir l'afició del Bernabeu, qui de seguida el posà en un pedestal. El canó blanc que rebentava les xarxes de la porteria cada vegada que s'ho proposava. L'entrenyable cafè-amb-llet que no es cansava mai. El tap de bassa que no parava de córrer, anant i venint i rebentant el front enemic cada vegada que se li presentava l'ocasió.
Amsterdam, París, Glasgow. Gràcies per regalar-nos-en tres. Gràcies per ser-hi sempre. Per dignificar un equip que sovint es deixava l'honor allà on anava. Per ser sempre exactament on havies de ser. Per dir sempre el què havies de dir i per fer sempre el què se't demanava de fer.

Som i serem Roberto Carlos.