Adéu Mar de fons, hola Ventdelplà

|

Patètica. Aquest és l'adjectiu més suau que se m'acut per definir la sèrie que TV3 ha estat emetent les nits dels dilluns i dimarts d'aquesta tardor-hivern. El que va començar semblant-me un bon producte, que apuntava maneres i que contrastava clarament amb la mediocritat de Ventdelplà, ha acabat sent una estafa mal estructurada, previsible, plena d'històries gens creïbles i amb un final absolutament insultant. I no em refereixo només a la resolució final -que es veia a venir massa descaradament-, em refereixo també al plà final de la sèrie, un plà que l'únic que fa és tractar a l'espectador d'imbècil. Un plà que hauria de ser motiu suficient per posar una multa a qui el va idear. La cara de Judit Blanchard mirant a la camara com dient "us he ben cardat eh? No us ho esperaveu això. Que en son de bons els guionistes". Però què és això de que els personatges mirin a l'espectador? Calia ser tan explícit? De debò creuen que som tan burros? Segurament que sí, perquè se n'ha de ser molt per creure's el munt de despropòsits que s'han anat succeïnt durant tota la temporada (de moment única).
Però el mal més gran d'aquesta sèrie no és haver estat mediocre, el més greu de tot és l'haver volgut ser tan pretenciosa. Totes aquestes cites literàries, els flashbacks, la suposada cultura que es respirava a cada racó, Ramon Llull... Fer això és molt perillós si no ho fas bé i pots acabar produïnt que l'audiència es foti un tip de riure o un tip de plorar.
I encabat tenim un munt de personatges rabiosos que no es poden aguantar. La Jana, el Marley, la Laura, l'Amèlia... entre tots t'acaben fent venir urticària.

I la setmana que ve... Ventdelplà. En parlaré quan en tingui ganes. Perquè Déu ni d0 també.

0 comentaris: