Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ara Plà.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ara Plà.. Mostrar tots els missatges

Ara Plà. La intel·ligència de les senyoretes.



Una vella senyora, molt agradable, molt entenimentada, d'una ancianitat visible -una vella senyora sobre la qual el menys que es podria dir és que disposa d'una reticència més aviat retorta, d'una presentació adequada (diuen que sembla una gàrgola de catedral), m'ha preguntat amb un somriure forçat:

-Vostè creu que les senyoretes d'avui tenen el que generalment parlant s'anomena intel·ligència?

-Perfectament, senyora -li contesto-. El que passa és que tot fa semblar que tenen poques ocasions de demostrar-ho. De vegades hom tendeix a creure que desaprofiten sistemàticament les ocasions de fer-ho.

La senyora transporta una llarga navegació i això l'ha portada a creure en ben poques coses. Es malfia de tot i ella mateixa diu que llevat de les coses de la religió -i encara amb excepcions- no creu en res. N'ha vistes de totes, de seques i de verdes, i ha arribat a la conclusió, essent les dones tan ximples com els homes i al revés, que en aquest món hi ha ben poques coses a fer. Sempre ha anat malament. Potser no pot anar d'altra manera. Ningú no sap res. Per què aquest és fort i animat i aquest és malaltís? Per què aquest és pobre i l'altre és ric? Ningú no en sap res. Amb aquestes idees, és natural que la vella senyora trobés que la meva resposta és sorprenent. Em demanà que digués alguna cosa més.

-Les feministes, senyora – que jo li vaig dir-, han tingut raó. En aquesta època s'ha demostrat que les dones poden substituïr els homes en gairebé tots els terrenys. En alguns països, les dones fan de soldat perfectament. En molts aspectes, les dones són més fortes que els homes, i allò del sexe feble és un eufemisme que no té ni gràcia ni fonament. Excepte una dotzena de poetes cursis, el fet se sabia des de fa molts anys. El fet era conegut; ara, el seu reconeixement, diríem oficial, tindrà molta importància. El feminisme triomfarà. Seran concedits a les dones el que s'anomenen els seus drets. Ara bé: el dia que aquests drets s'escriguin serà, al meu entendre, un dia dolent.

Jo sóc antifeminista. Jo sóc contrari que s'escriguin aquests drets, perquè les dones sempre els han tinguts de fet. Si quan no tenien cap dret escrit tot els passava per la mà, què serà quan els tindran reconeguts? Hi ha un vell proverbi grec, que els autors presenten com de l'època de Sòcrates, que diu: amb les mans es pot fer tot. La força de les dones ha estat sempre el llit i, quan el llit no ha funcionat, el preu de la inanitat del llit. En les èpoques de les més grans tiranies, sempre hi ha hagut una dona que ha fet i desfet. La tirania de les dones ha estat sovint terrible; altres vegades ha estat més suau, perquè ha representat un fre. Ha estat, com deien els nostres besavis, el despotisme il·lustrat. En els països de feminisme avançat -en els Estats Units, per exemple- la tirania femenina comença a ésser insuportable. Que els nostres fills i els nostres néts tindran molts de treballs sembla molt evident.

“No crec que l'entrada incruenta de les dones en els codis reforci la presumpció que les dones són molt intel·ligents. Aquesta presumpció ja existia, i no crec que pugui ni destruir-se ni augmentar-se. En els temps que vivim -que és un temps de la història en què hi ha més imbècils- la dona ha estat considerada un ésser intel·ligent, quan ha entrat en els despatxos comercials. Avui les senyoretes escriuen a màquina, venen tiquets de totes classes, en els cinemes i a tot arreu, manegen el copiador de cartes, saben la dactilografia, l'estenografia, algunes formes de llengües modernes, en general tot el que es pot aprendre en acadèmies que avui funcionen. Ara: jo m'he preguntat sempre si totes aquestse honorables activitats són manifestacions d'intel·ligència o simples pretextos per eludir la demostració que la poseeixen.

“Saber posar l'agulla sobre un gramòfon no és un símptoma d'intel·ligència. Ni tan sols de sentit musical. Saber copiar una carta a màquina no implica necessàriament saber escriure una carta potable. Són treballs purament mecànics, que exclouen tot element d'imponderabilitat, tot imprevist, tota possibilitat de dificultats. És molt probable que, en qualsevol aspecte de la vida humana, la intel·ligència vulgui dir realitzar alguna cosa que impliqui una certa creació, un cert grau de creació -per petit i insignificant que sigui- (en el món que vivim, la creació és plena d'innombrables trampes) i, al mateix temps, en un grau major o menor, de responsabilitat dintre l'audàcia. Quan una senyora o una senyoreta em diu, per demostrar el seu talent, que guanya cada mes això o allò, el que sigui, fent l'estenografia, jo dic que el seu treball és molt útil, que compadeixo el desgast dels seus nervis fent aquest ofici, etc. ara, substancialment, aquesta senyoreta, manifestant aquests fets, no em diu particularment res.

Mentre escoltava aquest discurset, purament acadèmic, la vella senyora s'anà revifant de mica en mica. S'anà tornant una perfecta gàrgola de catedral. En un moment determinat digué “prou!” i afegí:

-Tot això que diu, ja ho sabia! No s'hi amoïni! Sembla que repeteixi un article de “La Vanguardia”. N'estic tipa! No li sembla que hauríem d'anar al gra?

-A quin gra vol que anem, senyora?

-La meva pregunta ha estat precisa.

-Si vostè s'hi entossudeix, li diré que les dones tenen una activitat per demostrar, d'una manera decisiva i fins i tot teatralment efectista, que són intel·ligents: consisteix en saber cuinar. És cada dia més petit el nombre de senyores que donen, a la cuina, la importància enorme que té en relació amb el seu marit, i de les senyoretes, relativament al seu avenir.

Aquesta qüestió es tracta d'una manera lamentable. Ningú no tolera avui aguantar un mal concert o la representació d'un drama bèstia o sense solta ni volta. En canvi, tothom accepta els dinars i sopars horripilants que se solen donar en cases particulars, fondes, restaurants i petits i grans hotels. Els noms de les cases particulars que donen bé de menjar, me'ls guardo per a mi mateix. Els establiments, com més dolent és el menjar, més són felicitats pels clients. El preu, rai! L'estraperlo és general. Després de la guerra, la bona educació és molt general. Deu ser perquè es pensaven que perdrien. Jo ja comprenc que, avui, donar bé de menjar és difícil. Ara: em penso que sempre ha estat així. Si el menjar és dolent i les dones ajornen la demostració de la seva vàlua per a després de sopar, com ho demostraran si no cuinen bé? Arribar al fi natural de la vida requereix molta paciència. Ara: la paciència que es requereix per a esperar que les persones demostrin les seves qualitats és, si aquestes es fan esperar massa, un esforç molt dur, que ens hauríem pogut perfectament estalviar.

“Saber cuinar és difícil. Impossible de dubtar-ne. És un treball antic però d'una renovació constant. Requereix un coneixement avançat de la realitat i una disposició molt afectiva de les coses. Saber fer un plat -el més senzill-, establir quan està bé, presentar el que es volia presentar, comprendre l'organicitat o la impossibilitat de lligar les coses, quan una matèria és justa, implica posseir unes qualitats de la més autèntica i alta procedència. Al costat d'un plat ben fet, una plana d'un llibre, un moment musical, una pintura, han de ser molt bons per a no resultar pobres i desagradables. La cuina és un treball típicament simfònic, en el qual es manipulen una experiència multisecular i una quantitat de novetats i de sorpreses permanents. La cuina exclou tota bohèmia; inclou tota intuició.

“La cuina no té res a veure amb els llibres que en parlen ni amb les enciclopèdies. Els coneixements que de la naturalesa donen aquests papers són coneixements falsos, morts, externament descriptius, superficials, inservibles. Cuinar no és una descripció; és una creació. No és una versificació, és una poesia: consisteix a trobar l'adjectiu. La cuina barreja elements de procedència diversa, toca tots els regnes de la naturalesa, uneix, per a millorar-les, les coses més aberrants. És un treball que conté tant de microfonisme com d'inspiració, tanta observació com valentia i risc. I, essent una tradició culinària l'element més bàsic d'una manera de viure -perquè el qui no sap menjar ni beure no pot fer res bé-, produeix una gran estranyesa constatar que les senyoretes es desentenen d'una cosa tan decisiva.

“Cuinar, apreciades senyoretes, és una cosa molt difícil perquè és una activitat que posa les persones que s'hi dediquen en la necessitat de demostrar que tenen una comprensió de les coses de la vida -és a dir, una determinada intel·ligència. Abans, en èpoques més fàcils, les dones riques podien demostrar el seu talent en el terreny de l'amor o de l'alta prostitució, en la frivolitat o en la coqueteria, en la conversa, en la sociabilitat i fins i tot escrivint llibres. Ara tot això ha desaparegut. Les dones d'avui no saben escriure una carta discreta. I ara jo dic: per què no aprofiten l'últim baluard que els queda per demostrar la seva intel·ligència? Sospito, en realitat, que no hi ha ningú prou enze per a creure que les dones poden demostrar el seu talent fent de regidor o d'advocat, escrivint a màquina o pintant aquarel·les i, al mateix temps, persentant al seu marit i als seus amics una gasòfia vaga i trista.

La formulació d'aquesta segona part del discurs produí en la vella senyora un revifament de tendència positiva. Em digué que havíem anat una mica més al gra, dintre la seva convicció que el món va a la seva absoluta pèrdua. El món sempre ha anat malament i ara va a la seva perdició indefectible.

-Torni, si li plau, i en continuarem parlant...

-Senyora, tinc tanta feina... -li vaig dir acomiadant-me de la millor manera que vaig saber.

Al cap de pocs dies vaig explicar aquesta història a la senyoreta Margot Picanyol, al taulell del bar del restaurant Parellada -filla del meu condeixeble, el mercantilista. Tot plegat li féu una gràcia considerable, i encara em sembla que sento les seves rialles i li veig els llavis i les dents, tan blanques i lluminoses. En aquest país tot el que fa referència a les dones és perillós però extremament divertit.

Josep Plà, 1941.

Ara Plà, Sobre el cinema

Ara Plà. Sobre el cinema.

Enceto la secció "Ara Plà", on escriuré articles del mestre Josep Plà. Comencem amb una visió sobre el cinema.

SOBRE EL CINEMA



La senyoreta Margot em diu sovint, al bar, que les senyoretes del moment present estan apassionades per tres coses: la perruqueria, el ball i el cinema.


He pensat moltes vegades sobre la causa de l'èxit fabulós, total, universal, del cinema, i a mi em sembla, modèstia a part, que existeix una causa plausible. La diré, molt mal dita. A mi em sembla -l'experiència m'hi porta- que si pogués establir una jerarquia dels nostres sentits, el de la vista hauria de ser considerat el més àvid, el més infatigable i curiós dels nostres sentits. El sentit de la vista es troba en la base de l'erotisme. El tacte es fatiga. L'olfacte, no diguem. El paladar és limitadíssim. L'oïda té més receptivitat, sobretot si va lligada amb la vista. La vista és insaciable i només cau quan l'organisme enter entra en el son. De vegades el dormir entra en el somni, que en definitiva no és res més que un fenomen de vista incorpòria però autèntica.


En general, els nostres ulls viuen immergits en una morosa monotonia. El sentit de la vista és rarament correspost. Mirem sempre el mateix. Mirem sempre el mateix paisatge, la mateixa habitació, idèntiques persones, idèntiques formes. Les persones que tenim davant s'amaguen constantment. És segur: a pesar de l'avidesa d'aquest sentit, el tedi dels nostres ulls és indescriptible. És per aquesta raó que jo m'he preguntat moltes vegades si l'èxit del cinema no respon a una tendència natural a equilibrar -fins on sigui opssible- el dèficit de visió dels nostres ulls. per a l'obrer, la fàbrica arriba a tenir un tedi fabulós. Per la persona rica, el despatx o el saló de consells és d'un avorriment indescriptible. La família és sempre la mateixa. Hom menja, sempre, amb la mateixa gent. La vida de restaurant o la vida social és pesadíssima.


Ara bé: el cinema romp aquests paisatges, aquestes parets, aquestes promiscuïtats socials imprescriptibles. És una evasió típica. El cinema dóna un volt a la vista, crea un món diferent, les imatges són unes altres. L'avidesa de la vista s'hi complau. Apareixen unes altres formes de vida. Si s'entenen les coses així -i a mji em sembla que l'explicació és comprensible-, el cinema omple (omple momentàniament, perquè a la vida tot és momentani) molts buits sentimentals, molts racons de la imaginació, i satisfà, en bona part, la fabulosa avidesa de la vista. Si les coses fossin així, com jo em penso que són, existiria una paral·lelisme entre les comprovacions de la psicologia i aquestes dades de l'experiència, i el cinema tindria una base psicofisiològica de la mateixa humana naturalesa.


En el nostre país, el cinema és important, però em penso que no tenim una idea clara del que ha estat el cinema en altres països. Per exemple, als Estats Units. Ha estat -i és- una cosa literalment fabulosa. G. A. Borgese, que ha estat un intel·lectual italià important -gran col·laborador del "Corriere della Sera" i que emigrà als Estats Units per les molèsties del feixisme-, escriví articles posteriors, que el cinema constitueix el vuitanta per cent de la vida intel·lectual i social americana.


"Almenys una vegada la setmana el matrimoni Babbit -escriu amb minuciositat Sinclair Lewis en la seva novel·la- anaven al cinematògraf. Concorrien en un cine anomenat "Château" on hi havia lloc per tres mil persones. Les butaques eren -en el gran amfiteatre- marevelloses, cobertes de vellut daurat decorat amb corones i tapissos medievals, i sobre unes columnes laterals hi havia ocells tropicals, papagais verds, que de vegades semblaven flors de lotus. "Quina sala, valga'm Déu! -deia el marit-. És un prodigi. És possible que hi hagi cap altra sala que se li assembli?", preguntava a la seva senyora. Planejant amb la mirada els milers de caps que tenia davant, sentia el mateix que quan veié, de petit, les primeres muntanyes i comprengué la immensa quantitat de pedres i de terra que contenien.


"Els agradaven tots els films. En alguns apareixien meravelloses senyores en vestits de bany, les cames nues, o policies intel·ligents que treballen a favor de la justícia o homes grassos menjant spaghetti. Quan sentia escatainar una gallina es posava a riure amb un lacrimogen sentimentalisme. Quan apareixien a la pantalla gossos, gats o ocells, es posava a plorar com si veiés un familiar mort o una pobra vella atacada en la seva casa solitària per uns bandits. A la senyora Babbit, li agradaven més aviat les senyores i els joves de bellesa física i ben vestits, sobretot si es movien entre mobles que evocaven els salons dels multimilionaris de Nova York. Repetia el que havia sentit dir als seus pares- o almenys ho creia".


A aquest matrimoni, li agradaven, en realitat, totes les pel·lícules. Algunes eren horripilants -la immensa majoria-, i altres eren millors, poquíssimes. La qüestió era anar al cinema, fessin el que fessin. El que atreia la gent era un altre món, el món que -fos quin fos- atreia la seva vista, l'avidesa dels seus ulls. A Europa, el cinema ha fet donar al teatre una baixa terrible. En aquest continent, hom va al teatre per pur compromís, i a l'òpera, probablement, també. Als Estats Units, no. El teatre es manté molt brillant. Hi ha enormes quantitats de gent que va al teatre i al cinema. És gairebé segur que als Estats Units l'avorriment és encara més acusat que en aquest continent.


Per quines raons les sales on es projecten pel·lícules són tan severes, silencioses, tristes, plúmbies, sobretot els grans locals construïts expressament? Si hom compara els teatres amb les enormes baluernes on es representa el cinema, queda entès que una cosa i l'altra estan a les antípodes. Els teatres sempre tingueren un punt de sociabilitat, i en aquest sentit foren divertits -independentment, moltes vegades de l'obra que es feia. En el cinema, tot és silenci. El capteniment de la gent sol ser enravenat i glacial. Són amfiteatres que semblen tombes. Les veus són molt baixes. la immensa majoria dels espectadors no diuen res. És una seriositat trista. La música és greu. És una música d'orgue, encara que no ho sigui. La comunitat humana contempla l'espectacle, però no es comunica. És un públic agombolat en un lloc determinat, que no aspira a ser una societat. Fa l'efecte d'un públic que no es vol comunicar. És una massa desintegrada. El cinema ha explotat la pedanteria humana fins a un extrem indescriptible. Fa l'efecte d'un públic que s'ho ha pres seriosament. És una afectació, una vanitat enravenada i grotesca. Quan s'apaguen els llums, la foscor és completa, se sentiria volar una mosca. La fascinació és total, encara que la pel·lícula sigui ínfima. Quan la llum torna, els estaquirots es mantenen verticals i fermíssims.


Seria curiós d'examinar aquestes característiques del cinema. Potser el teatre -o qualsevol altre espectacle de tradició europea- integra la gent i el cinema la dissocia? O bé el cinema -la predisposició de l'ésser humà pel cinema- és quelcom biològic (en el sentit de la visió, de l'avidesa de la vista) per a mantenir-se sempre amb una fascinació absoluta? Hom entra en una d'aquestes enormes baluernes cinematogràfiques, seu a la primera butaca buida, al costat de no importa qui, enmig d'una massa perfectament desconeguda. A través d'un embut negre es veu passar brillant, atraient, la cinta de fotografies. Si a l'espectador se li escapa una rialla massa espectacular, la gent fa, amb el cap, un gest de protesta. Si a una senyora se li escapa un sospir -cosa sempre possible-, la gent es opsa rígida. Silenci, fredor, absoluta indiferència, almenys aparent. I després, quan arriba l'hora d'anar-se'n, hom abandona el local amb la mateixa provisionalitat amb què hi ha entrat. Hom recorda -un moment- llavors el sentit de no-ningú, l'absoluta petitesa sentida les dues o tres vegades que els llums foren encesos. a la sala, l'enravenada pedanteria era total, però en aquells moments hom hauria volgut enfonsar-se en la butaca amb el cap entre les espatlles. L'aspecte exterior de la sala sembla xafar-vos amb la seva aparatositat plúmbia i fatídica. És l'estil purità? És l'estil bancari? És el neotàfic? És un avneç de l'estil socialista?


He anat poc al cinema. Chaplin ha donat vida a la màquina fotogràfica. Donar expressivitat humana a una màquina és difícil. Quan la gent surt del cinema, no sol dir res. La pel·lícula pot haver agradat, més o menys. El que és segur és que el sentit de la vista ha fruït copiosament. Per això totes les pel·lícules agraden. I, si per alguna raó no agraden, la setmana que ve hi tornen com una malla, indefectiblement.


Josep Plà, 1941