Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TV. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TV. Mostrar tots els missatges

THURSDAY MAY 29th
at SPECIAL TIME 8/7c

AN ALL NIGHT LOST EVENT


It all starts with special encore of the seasons most powerful episode.
With brand new footage.

Then..

AT 9/8c..

THE 2 HOUR SEASON FINALE

SEE...
THE OCEANIC 6
RESCUE

THE MOST BREATHTAKING
SEASON FINALE OF THE YEAR




John Locke: You know that you are here for a reason.
John Locke: It's a place where miracles happen.
Jack Shephard. There's no such a thing as miracles


Perquè m'agrada... Grey's Anatomy

Grey's Anatomy és una merda. Una gran tifarada amb més de 20 milions d'espectadors que la miren cada dijous als EUA. Després de molts mesos sense mirar-la degut a la vaga de guionistes i a la falta d'interès quan va tornar, m'acabo decidint a posar-me els nous episodis i em quedo clavat al llit (no faig servir el sofà per mirar la tele), encara no se sap ben bé perquè.
Potser son les històries d'amor, amistat, odi o desengany amb les que et pots sentir perfectament identificat sense haver de pensar gaire, o potser és veure algun budell saltant del cos d'un pobre desgraciat a qui un ós se li ha menjat la titola. No ho sé. Segurament és la barreja de les dues coses. Mirar Grey's Anatomy és mirar un culebrot típic, una història d'adolescents i una serie de metges tot a l'hora. T'estalvia haver de mirar tres series per separat i així guanyes temps per poder-te tallar les ungles o netejar-te la cera de les orelles amb més tranquilitat. És una mica el què han fet moltes series espanyoles històricament, com Los Serrano, Compañeros, Cuéntame o Hospital Central, amb la diferència de que la factura d'Anatomia de Grey és d'un nivell molt més elevat, com no pot ser d'una altra manera.
Fa un temps vaig cruspir-me la primera temporada de MIR, una mena d'spin-off d'Hospital Central on els joves interns de l'hospital eren els protagonistes. La primera conclusió que en vaig treure va ser "això és com Anatomia de Grey però més cutre". Bé, la veritat és que no, la veritat és que les dues son iguals. Així que si no en teniu prou amb les històries del Seattle Grace, busqueu MIR i passareu unes quantes hores força distretes.

-Hola, em dic David i m'agrada Grey's Anatomy.
-Hola David!

La Via Làctia fa figa.

| 1 comentaris


Ahir mirava la Via Làctia -el nou programa que fa uns mesos va encetar Jordi Gonzàlez a 8tv per intentar recuperar l'esperit del fantàstic Vitamina N- quan al final del programa en Jordi va dir que ja estava, que aquell era l'últim Via Làctia que feien. Que jo sàpiga no havien avisat abans i lluny d'oferir-nos un espectacle de comiat d'aquests de llàgrima als que ens té acostumats aquest presentador, la única cosa que vam tenir va ser un programa normal amb un fred adéu final. Segons en Jordi -jo me'l crec- ho deixen estar perquè l'audiència no ha sigut l'esperada i la cadena els hi ha obert la porta. No diré que no m'estranya, perquè seria mentida, però a toro passat veig forces motius perquè això hagi sigut així. Per començar, el canvi d'horàri posant el programa de les 22:00h a les 00:00h em sembla un error inexplicable. Intentar competir en el primetime amb un lateshow està fora de tota lògica televisiva. Després hi ha el fallit intent de caçar talents que tant bé se li ha donat sempre a en Jordi. Si bé és veritat que ha descobert a Lorena C., que funciona de maravella davant la camera (quan no la pentinen amb aquests tupés horribles que s'han posat tan de moda últimament entre les dones), la resta de nous col·laboradors no han aportat absolutament res. De fet fins i tot podriem dir que hi havia estones on feien un ridícul espantós. Després hi ha el problema, per mi molt greu, de total descontrol i falta de continuïtat en les seccions, moltes de les quals es feien un dia com per esdevenir fixes i no se'n sabia mai més res. També passava que tant et podies trobar amb un programa sencer dedicat a fer un debat sobre política com el dia següent tenir les dues hores ocupades per aquesta mena de reality on han lligaven a tres persones durant tres dies. És precisament l'execució d'aquest reality una altra de les cagades del programa. Dic l'execució perquè la idea era bona. Lligar a tres persones durant tres dies, i seguir-los amb cameres esperant que no se suportin i un d'ells vulgui deslligar-se, perdent així tots tres el premi pactat, no era per res una mala idea. Però la posada a la pràctica ha sigut una altra cosa. Sel's hi pot perdonar haver fet un càsting de pena i haver triat concursants que no donaven cap tipus de joc, al cap i a la fi el pressupost per fer aquests càstings deu haver sigut irrisòri. El que no es pot entendre és perquè van dedicar programes sencers a parlar del què hauria d'haver sigut un contingut més. Tampoc va ajudar que el dia de la resolució del primer "triplicats" en Jordi hagués de marxar a Madrid a fer un programa d'urgència per Telecinco, amb qui té contracte de preferència. I parlant de Telecinco, la falta de respecte cap a l'audiència de 8tv, marxant cap a Madrid sempre que així li ho demanin sense gairebé donar explicacions -perquè potser creu que ni calen- em sembla un acte molt desagradable per part seva. Si no pots dedicar-te plenament a una cosa, millor no la facis. De fet, ho hauria pogut arreglar posant un substitut el dia que ell no hi va ser (o els dies que ell no hi hauria sigut, que de ben segur haurien acabat estant més si el programa hagués durant més temps). Però és precisament aquí on es posa de manifest el fracàs a l'hora de buscar nous talents o potenciar els que ja tenia. Una llàstima, de veritat.
Així doncs el que havia de ser una prolongació uns anys més tard del magnífic Vitamina N, ha acabat sent un fracàs poc esperat (n'estic segur) tant pel presentador com per la cadena. El Vitamina tenia una serie nous descobriments que tenien un pes específic important (menció especial al gran "Torito") a més d'haver disposat d'un període de rodatge molt profitós, gràcies a que quan va començar, l'aleshores anomenada Citytv no els hi va demanar fer ni grans ni petites audiències, entre d'altres coses perquè no la vèiem gairebé enlloc. És una llàstima que el Via Làctia no hagi tingut aquest periode de gràcia.

Ventdelplà, altre cop.

Avui torna Ventdelplà i ho fa després d'una de les campanyes més efectives que ha pensat mai Televisió de Catalunya, ja ho veurem demà a les audiències. Jo vaig deixar de mirar-la bastant abans de que s'acabés l'última temporada, però avui m'ho miraré, segur. La necessitat de veure què hi passa, encara que només sigui per recargolar-te de ràbia i vergonya aliena, és massa forta.
Ventdelplà és una gran bola de merda rodolant muntanya avall aconseguint que al seu pas s'hi adhereixi tot el què hi ha al seu voltant. El què va començar com una Benetjornetada més, ha esdevingut un producte televisiu imprescindible, encara que no hi passi mai res d'interessant, els protagonistes siguin odiosos o les trames resultin totalment inverosímils dintre d'un entorn de verosimilitud absoluta. Com la vida mateixa.
Ventdelplà és una gran bola de merda i a tots ens passa pel cap en un moment o altre d'empènyer-la una mica, a veure què passa. Tots l'hem empengut en un moment un altre i ens hem embrutat les mans de porqueria. Encabat, però, ens les netegem, ens n'oblidem i un altre dia la tornem a empènyer. És com un cicle que no s'acaba mai. Que li preguntin a Emma Vilarasau, qui ja fa anys que diu que “això ja ho acabem -i afegeix esbufegant- per fi”
D'aquesta nova temporada Benet i Jornet ha sigut l'encarregat d'escriure'n els trets principals. Així doncs, tindrem sang, tindrem fetge, tindrem morts, tindrem adultèris, segurament també algun incest i accidents laborals, domèstics i de trànsit. Però el què la gent seguirà amb més devoció seran les converses del bar, les xafarderies del super o les novietes que de ben segur començarà a tenir en Biel. Tota la resta no funcionarà. Com no han funcionat les dues series que havien de fer-nos-la oblidar, Mar de fons i Zoo. Perquè el què vol la gent és asseure's un parell d'hores a la setmana al bar Tramuntana i observar què passa al seu voltant mentre es fot una cervesa i unes olives. Res més.

Perquè m'agrada... El diario de Patricia


Desgraciats. Molt desgraciats. Plè de desgraciats. Desgraciats pertot. Desgraciats d'una baixesa extraordinària. Patricia Gastrañaga ens els asseu a tots de costadet i ens ensenya com de desgraciats son. Hola, sóc desgraciat i vinc a fer-te'n sentir menys. Quan miro la Patricia (com n'hi diem a casa) ho faig amb les meves facultats mentals al cent-per-cent. Tampoc no em considero una persona tonta, així en general, una persona d'aquestes de les que sovint diriem “aquests també voten a les eleccions?”. No, no em considero burro. Jo miro allò que molts anomenen tele-escombraries -de les més brutes- i ho faig perquè vull, ho dic públicament i a més a més hi disfruto com un nen de sis anys a Eurodisney. Les histories de les que disfrutem amb la Patricia son sempre les mateixes, la qüestió amb la que fan que la gent truqui per anar-hi sempre porta al mateix lloc. La gent hi va “enganyada” i això eleva encara un graó més amunt la seva condició de desgraciats. La gent hi va enganyada, però ningú s'ho mira enaganyat, no ens enganyem, a mi no m'enganyen.
El diario de Patrícia és tot allò que voldries que li passés al teu veí. Tot el què intueixes però no pots confirmar d'aquella dona que veus passar cada dia per davant de casa. És tot això ben arregladet i servit en safata, apunt per menjar-t'ho com qui pica uns cacauets.

Gràcies Patrícia Gaztañaga

Ah! I no, no son actors. Perquè ni hi ha tants actors, ni son tan bons.

Lost returns tonight at 10/9c

Després de sis setmanes de sequera, torna Lost amb les últimes hores de la temporada, que seran emeses sense interrupció des d'ara fins el 29 de maig. Això a aquestes altures no aporta res al món bloguerià, però és com per fer un crit d'alegria en forma de quatre paraules escrites. El fet és que ja feia sis setmanes que haviem vist el capítol 4x08 (Meet Kevin Jhonson) i gairebé m'havia oblidat de que aquesta setmana teniem nous capítols. És per això que quan vaig recordar-ho de sobte, mentre em tallava les ungles dels peus tot mirant El diario de Patricia, vaig fer un salt d'alegria i vaig omplir el llit de sang. Gràcies a aquesta amnèsia provocada, he aconseguit passar tota la sequera sense llegir ni un miserable spoiler. No tinc ni la més reputa idea sobre de què va el pròxim capítol. Zero. Això vol dir que demà xalarem. Demà xalarem molt.
Demà de bon matí ens asseiem a la cadira, obrim el capítol i esperem a que Mr. Linus dibuixi al nostre rostre un somriure d'orella a orella. Kill'em all Mr. Linus.

Perquè m'agrada... Gilmore Girls



Sis de la tarda, un entrepà de pa amb nocilla i un vas d'aigua. Seus al sofà i et poses un capítol de Las Chicas Gilmore. Com quan eres petit, tornaves de l'escola i et feies el berenar corrents per veure els dibuixos animats. Aquella felicitat de la nocilla i la tele, sobretot quan a fora fa fred. Primera queixalada, Lorelai Gilmore es lleva nerviosa perquè va tard i gairebé no té temps de fer un dels seus cafès. La seva filla Rory fa estona que és dempeus llegint un llibre mentre endrapa unes magdalenes i s'aguanta la motxilla rera l'espatlla. Segona queixalada, mare i filla es dirigeixen al Bar d'en Luke, on segur que Lorelai es discutirà amb l'amo del local per la poca varietat en els esmorzars. Tercera queixalada, Lorelai deixa anar una de les seves memorables frases, que fan de la serie una cosa única i diferent, "Dona'm una hamburguesa, rodanxes de ceba i una llista de gent que van matar els seus pares i se'n van ensortir. Necessito herois". Quarta queixalada, sopar a casa els avis com a part del tracte establert perquè aquests paguin l'elitista escola de Rory. Tensió en l'ambient, retrets entre les dues bandes de la taula on seuen Lorelai i la seva mare i somriures i paraules de complicitat entre Rory i el seu avi. Última queixalada i glop d'aigua, mare i filla acaben el dia mirant una pel·lícula que han vist mil vegades i de la que se saben tots els diàlegs. Pel camí, un munt d'anecdotes i diàlegs frenètics en un entrenyable poble nordamericà on qualsevol fan de la serie ho donaria tot per anar-hi a viure.

Perquè m'agraden les Gilmore... perquè tothom necessita algú en qui confiar.

Adéu Mar de fons, hola Ventdelplà

Patètica. Aquest és l'adjectiu més suau que se m'acut per definir la sèrie que TV3 ha estat emetent les nits dels dilluns i dimarts d'aquesta tardor-hivern. El que va començar semblant-me un bon producte, que apuntava maneres i que contrastava clarament amb la mediocritat de Ventdelplà, ha acabat sent una estafa mal estructurada, previsible, plena d'històries gens creïbles i amb un final absolutament insultant. I no em refereixo només a la resolució final -que es veia a venir massa descaradament-, em refereixo també al plà final de la sèrie, un plà que l'únic que fa és tractar a l'espectador d'imbècil. Un plà que hauria de ser motiu suficient per posar una multa a qui el va idear. La cara de Judit Blanchard mirant a la camara com dient "us he ben cardat eh? No us ho esperaveu això. Que en son de bons els guionistes". Però què és això de que els personatges mirin a l'espectador? Calia ser tan explícit? De debò creuen que som tan burros? Segurament que sí, perquè se n'ha de ser molt per creure's el munt de despropòsits que s'han anat succeïnt durant tota la temporada (de moment única).
Però el mal més gran d'aquesta sèrie no és haver estat mediocre, el més greu de tot és l'haver volgut ser tan pretenciosa. Totes aquestes cites literàries, els flashbacks, la suposada cultura que es respirava a cada racó, Ramon Llull... Fer això és molt perillós si no ho fas bé i pots acabar produïnt que l'audiència es foti un tip de riure o un tip de plorar.
I encabat tenim un munt de personatges rabiosos que no es poden aguantar. La Jana, el Marley, la Laura, l'Amèlia... entre tots t'acaben fent venir urticària.

I la setmana que ve... Ventdelplà. En parlaré quan en tingui ganes. Perquè Déu ni d0 també.

La tele de la tele és de debò?

| 0 comentaris


L'altre dia llegia a Chica de la tele un article interessant sobre la referència que es fa de la televisió dins de les sèries de ficció de la pròpia televisió. Explicava que, segons un article del blog Tuned In de la revista Time, hi havia cada vegada més tendència a fer referència a programes de la competència, trencant així amb el que s'havia estat fent fins ara, òbviant absolutament que existien altres cadenes a part de la pròpia. Així s'aconsegueix dotar de més realisme a les sèries i queda tot menys estrany.
Doncs bé, sembla que a TV3 no s'apunten a aquesta moda. Al Cor de la Ciutat, que segurament és la serie on passen més estona mirant la televisió -a vegades fins i tot donant el protagonisme de l'escena al pròpi acte de mirar-la- de les televisions dels protagonistes no s'escolta res que no sigui en català. I que jo sàpiga, de canals en català no n'hi ha gaires. Fins i tot a vegades fan un zapping i passen set o vuit canals sense que surti ni una paraula en castellà de l'aparell. Tot un miracle que a casa no hem aconseguit mai.
La gota que ha fet vessar el got, però, ha sigut el capítol d'avui, on la Trini (Amparo Moreno) i els seus companys de pis, estaven mirant un programa "d'aquets de famosos que fan als vespres", i a tot volum es podien sentir unes veus en català parlant de ves a saber què. Resulta que la normalització de Catalunya com a pais (disposar d'un repertòri de famosos de pacotilla i uns quants programes on puguin exhibir-se) ha de venir d'una exageració de la ficció dins d'una serie televisiva.
Em sembla un despropòsit voler fer això. Crec que haurien de ser una mica més realistes i parlar de programes d'altres cadenes, o almenys deixar que s'escoltéssin programes de la competència de fons. Quanyarien en realisme i tot seria més normal i sobretot molt menys forçat. De fet, fins i tot a Porca Misèria, la sèrie que té el realisme com a bandera, cada vegada que fan un zàpping només se sent el Català. Segur que si no fos així, de seguida sortirien els torracollons de torn a críticar que a la televisió pública catalana se senti la llengua de Cervantes. Però la realitat és la que és i avui en dia no pots fer un zàpping de deu canals sense canviar d'idioma.

How I Met Your Mother cancel·lada a La Sexta.


La Sexta no funciona. No és cap secret. Però no parlo d'una audiència paupèrrima (que hi és) sinó més aviat d'una manera de funcionar que no em convenç gens ni mica. Primer apuntava molt bones maneres, la intenció de comprar sèries de qualitat i a apostar pels esports era molt bona i per fi semblava que hi havia una cadena que es prenia seriosament a l'espectador. El Mundial de futbol, el Mundial de bàsquet, Prison Break, My Name is Earl, Bones... i How I Met Your Mother. O Como conocí a vuestra madre, tal com li van posar ells. Una magnífica sèrie de bastant d'èxit als EUA, sobretot entre l'audiència d'entre 18 i 40 anys (això diuen els audímetres) que han trinxat de mala manera en tan sols dues setmanes. Van començar posant-la els dilluns en acces prime time (això és, entre les 21 i les 21:30h més o menys), amb una audiència que van considerar pobre (més o menys 1,5% de share) i no van pensar-s'ho ni un moment a l'hora de canviar de dia a la setmana següent, posant-la el dimarts. El segon capítol no va tenir gaire més sort i va quedar-se també en poc més de l'1,5%. Després d'això, han decidit suspendre l'emisió i nosé si la reprendran més endavant. Es pot suposar que sí, doncs dubto que vulguin perdre el que han invertit.
Però la culpa d'aquests mals resultats de qui és? De la serie està clar que no. Em nego a pensar en això. El problema ha estat canviar-la de dia després d'un sol capítol, una pràctica que ja ve sent habitual en aquesta cadena. Quan fas això, l'únic que aconsegueixes és que molts dels que van veure el primer capítol, no se n'assebentin, no puguin veure el segon i per tant acabin emprenyant-se de valent amb tu, sobretot si no és la primera vegada que s'hi troben. La conseqüència final de fer les coses tan malament, és que la gent perdi la paciència i deixi de veure el teu canal. I això és exactament el què passa entre la poca gent que té la sort (o la desgràcia) de sintonitzar La Sexta.
El més curiós del cas és que en aquests moments, per als directius de La Sexta, sembla que un 4% és bo i un 1,5% és molt dolent. És a dir, la diferència entre èxit i fracàs està en un 2,5% de share. Un percentatge massa petit per poder treure conclusions tan ràpidament com ho fan. Segurament que els que es cuiden de la programació de les cadenes en saben molt més que jo sobre aquest tema, però a mi em fa l'efecte que un 2,5% de més o de menys, no està molt lluny del que seria el marge d'error del sistema de medició d'audiències, i per tant, en audiències tan baixes els resultats poden ser massa errònis com per creure'ls inequívocs.
Mentre no se solucioni aquesta pèssima gestió, no arribaran enlloc i poden passar a la història com un dels més grans fracassos del món audiovisual espanyol. De moment sembla que han perdut la poca paciència que tenien al principi i de seguida roden caps (ja s'han carregat el Tres en raya de Carolina Ferre), senyal de que no estan aconseguint el que s'esperaven. Molt hauran de canviar per no enfonsar-se.

Josep Cuní: la gota que vessa el got.

| 2 comentaris


Que Josep Cuní és una persona més aviat arrogant i prepotent, tothom ho sap i tothom ho pateix. Però avui he assistit a un espectacle lamentable mirant el seu programa. No em podia creure que estigués mirant TV3, i encara menys que el que s'estés emetent fos el tan respectat per tothom programa de Josep Cuní "Els matins".

El cas és que han convidat a un home que havia perdut la seva dona en un accident de trànsit molt peculiar (si és que es pot fer servir aquesta paraula per descriure un accident de trànsit). Resulta que circulant per la C-16 amb la seva dona i els seus fills, un cotxe que venia en sentit contràri va aixecar una tapa de clavegueram que estava al mig de la calçada, amb tanta mala sort, que va sortir disparada en direcció cap al cotxe del convidat, impacatant contra el parabrises i matant a la dona. No entraré en detalls de com va morir la senyora, perquè considero que no cal. Però aqui està el problema: Josep Cuní ha cregut que si que calia, i no ha parat de fer entrar en detalls al pobre senyor i d'insistir en si els seus fills havien vist morir a la seva mare , si la dona va morir a l'acte , o si podia dormir a les nits després del què havia passat. Ha estat un espectacle lamentable. A l'home se l'havia convidat perquè expliqués el seu litigi amb la justícia -que de moment no li ha donat la raó- ja que es veu que està prohibidíssim que enmig de la calçada d'una autovia hi hagi tapes de clavegueran (per raons òbvies). Però l'entrevista de seguida ha derivat cap a remarcar una vegada i una altra detalls escabrosos de l'accident, que no venien a compte i no aportaven res.
Jo em pensava que a TV3 -i menys al programa d'en Cuní- no es feien aquestes coses. Doncs es veu que sí que es fan. S'ho haurien de fer mirar, la veritat, perquè no és la primera vegada que em trobo amb temes semblants en aquest programa. No em val que em diguin que no tracten temes des del morbo, sinó des del rigor informatiu i amb la única intenció d'exposar uns fets. No som tontos i si hi veiem morbo, no és culpa nostra, és culpa seva.
Per sort, aquest programa se'l mira ben poca gent. Sí, molt de share (superant el 25% moltes vegades), però això al matí i a la televisió a Catalunya, no vol dir més de 100.000 espectadors. Que és, perquè ens en fem una idea, la mateixa audiència que té el programa d'en Xavier Bosch a RAC1. Un programa amb un pressupost infinitament inferior i d'un nivell escandalosament superior al de Josep Cuní. Potser s'haurien de replentejar si val la pena llençar tans diners per acabar fent aquesta porqueria.

Globus d'or (apartat televisiu). Opinió personal.

Ahir a la nit es van entregar els Globus d'Or 2007. "L'antesala" dels Oscars, com diu tothom. El meu interès, però, recau en tot el què té a veure amb el tema televisiu (Sèries) més que no pas amb el cinema. Aqui deixo la meva humil opinió sobre els resultats.

Millor Sèrie de televisió (Drama)
24
Big Love
Grey's Anatomy
Heroes
Lost

No em sembla malament. Heroes és massa recent i Lost s'ha perdut enmig d'un mar de confusió d'on serà difícil treure-la. Sobre 24 no puc opinar, perquè malhauradament encara no he vist més que mitja temporada. La única que li podria discutir el premi -d'entre les nominades- és
Big Love. Una magnífica producció de l'HBO que Canal+ estrena el 12 de Març.

Per cert, on és
Prison Break?

Millor actriu de Sèrie de televisió (Musical o Comèdia)
Marcia Cross (Desperate Housewives)
America Ferrera (Ugly Betty)
Felicity Huffman (Desperate Housewives)
Julia Louis-Dreyfus (New Adventures of Old Christine)
Mary Louise Parker (Weeds)

No he vist Ugly Betty, per raons òbvies. Però si l'actriu protagonista guanya un globus d'or, potser deu ser bastant diferent de les versió espanyola o les diferents versions sudamericanes que s'han rodat. Jo hagués preferit a l'actriu protagonista de Weeds,
Mary Louise-Parker.

Millor Sèrie de televisió (Musical o Comèdia)
Desperate Housewives
Entourage
The Office
Ugly Betty
Weeds

Això si que ja em sembla una aberració considerable. Molt diferent de les altres versions ha de ser Ugly Betty per ser la guanyadora. Jo no m'ho crec. L'absència de
My Name Is Earl o Scrubs clama al cel.

Millor actor de Sèrie de televisió (Musical o Comèdia)
Alec Baldwin (30 Rock)
Zach Braff (Scrubs)
Steve Carell (The Office)
Jason Lee (My Name is Earl)
Tony Shalhoub (Monk)

No he vist ni 30 Rock ni Monk. Però jo li hagués donat el premi, sense pensar-m'ho a
Zach Braff. Després de sis temporades interpretant magníficament al doctor J.D. a Scrubs, ja és hora que obtingui el reconeixament que es mereix. Un noi que va sortir del no-res i que ha estat fantàstic en el seu paper durant els sis anys que porta la serie en antena. I la segona opció, en tot cas, seria Jason Lee. Un monstre de la comèdia.

Millor actor de Sèrie de televisió
Patrick Dempsey (Grey's Anatomy)
Michael C. Hall (Dexter)
Hugh Laurie (House)
Bill Paxton (Big Love)
Kiefer Sutherland (24)

House no m'agrada, però s'ha de reconéixer que Hugh Laurie ho fa molt bé en el seu paper. De totes maneres per mi el premi hauria d'haver sigut per
Michael C.Hall. Molts el recordareu per la seva interpretació de David Fisher a Six Feet Under. A Dexter, està impressionant. Té tot el que ha de tenir per ser el protagonista absolut de la serie que porta el nom del seu personatge.

Millor actriu de Sèrie de televisió
Patricia Arquette (Medium)
Edie Falco (The Sopranos)
Evangeline Lilly (Lost)
Ellen Pompeo (Grey's Anatomy)
Kyra Sedgwick (The Closer)

Jo aquí, potser per raons més personals que artístiques, em decanto per Evangeline Lilly.

En
minisèries no puc opinar. Les minisèries no són sant de la meva devoció. Aquesta serialització d'una pel·licula de cinc o sis hores no m'atrau gens.

Informació extreta de TV Squad

Va ser bonic mentre va durar


Al mes de novembre de 2005, coincidint amb l'"oficialització" de la TDT a Espanya, TV3 va engegar un canal exclusiu per aquest mitjà: el 300. Era un projecte molt interessant que consistia en omplir les vint-i-quatre hores d'emisió només amb series, de producció pròpia i extrangeres. Temps de Silenci, Oh! Europa, Oh! Espanya, Laura, Ventdelplà, 16 dobles, Plats Bruts, Jet lag, Agència de viatges, El perepunyetes, Allo Allo, N'hi ha que neixen estrellats, Som Així... i un llarg etcetera que van fer les delícies de molts durant massa poc temps. Perquè resulta que Televisió de Catalunya va decidir tancar el canal i convertir-lo en el K3/300, és a dir, un canal on es reparteixen el temps el K3 (programació infantil i juvenil) i el nostre estimat 300. Donant a aquest últim només la franja que va de les 21:30h a les 7:00h, que a la pràctica és una misèria, perquè a la matinada no hi ha qui miri la TV.
Però per què TVC decideix fulminar el 300? No tenia prou audiència? Segurament era massa d'hora per jutjar un canal de TDT per la seva audiència. És més probable que hagi estat una simple qüestió de tenir la voluntat de seguir una política determinada, i el 300 no encaixava en aquesta política.
El més greu, no és que s'hagin carregat un canal. El més greu és haver-ho fet deixant d'emetre series sense acabar ni tan sols les temporades que estaven en curs. En algun moment van pensar que hi havia gent a l'altra banda, seguint aquestes series? Aquesta sembla una pràctica més pròpia de televisions privades que no tenen cap mena de consideració per l'espectador. Ara resulta que ni la nostra estimada pública té miraments amb la seva audiència.
I actualment... doncs la qualitat del què s'hi emet ha decaigut moltíssim. De fet era inevitable: no és oportú gastar-se molts calers per omplir una graella nocturna. L'única cosa que se salva potser seria Star Trek (l'eterna Star Trek) i Roseanne, una serie que ja tocava reemetre en català. La resta, porqueria i més porqueria: Doctores de Filadélfia, La casa de les set dones, El Guardià... i un següit de pel·licules infumables.

Pot ser que quan la TDT sigui el TOT, després de l'apagada analògica, el dia que TVC tingui dos multiplex (és a dir, pugui disposar de vuit canals), el 300 tornarà a omplir un canal sencer. Llavors serà el moment de tornar a reviure mites de la televisió catalana com Nissaga de Poder o Poble Nou, o revisionar per enéssima vegada Plats Bruts... (ull! sencera, no l'han fet tantes vegades com ens sembla). Fins aleshores, haurem d'oblidar-nos d'aquell canal que un dia va fer-nos tan feliços, fent-nos creure que a la TDT, podiem tenir coses interessants, diferents i ben cuidades.

A reveure 300!

Els links d'algunes series esmentades porten al fòrum de TotsRucs, on podreu descarregarles.