Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Entrevistes amb cua.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Entrevistes amb cua.. Mostrar tots els missatges

Entrevista a Jaume Roures





Em trobo amb Jaume Roures on fa uns minuts que m'ha citat la seva secretària, a l'Starbucks de Francesc Macià. No he sabut fins ara on haviem de quedar per motius de seguretat. Després d'uns breus minuts d'espera, entra el senyor Roures i la manera com li cau la llum del local a sobre, fa que encara sigui més lleig del que és normalment. La gent s'espanta, son tot guiris i no el coneixen. Jo intento calmar-los amb la mirada però unes noies que seuen just davant meu marxen gairebé corrents. A vegades penso que la gent és molt exagerada, Jaume Roures fa por, però tampoc seria el seu físic el factor més determinant.
Li faig un senyal amb la mà i de seguida ve a asseure's al meu costat.

(Reprodueixo la conversa integrament, pel seu alt valor definitòri de la persona de Jaume Roures)

David: Molt bona tarda senyor Roures, un plaer.
Jaume Roures: Hola.

D: Com està? Es trobarà comode per fer l'entrevista aquí?
JR: Noi, comença ràpid que jo tinc pressa

D: Bé... Doncs no ens entretinguem. Quina és la seva valoració de la reacció de la crítica a la pel·lícula de Woody Allen estrenada la setmana passada a Cannes?
JR: Bé. Jo crec que vam ser ben rebuts i ben tractats. Molt millor tractats que a Barcelona. Ha sigut un èxit total.

D: A Barcelona no els van tractar bé?
JR: No gens.

D: I doncs?
JR: Barcelona és una ciutat plena de putes que volen fotre't la cartera. És un niu de rates enevejoses. Quan veuen algu amb poder, volen fotre'l com sigui. És pitjor que la Russia soviètica.

D: Vol dir que no en fa un grà massa?
JR: I tu vols dir que no t'estas ficant on no et demanen, imbècil?

D: De fet, en unes declaracions al programa de Jordi Basté a RAC1, vostè va dir que amb els seus diners Woody Allen no tornaria a rodar a Barcelona.
JR: Correcte

D: Però Allen va dir que estava encantat amb la ciutat.
JR: Woody Allen és una mica burro. A més amb ell ningú no s'hi va ficar. La gent només es fica amb els de casa. Era el meu cap el que volien i no pas el seu.

D: Així no creu que vostès tinguéssin cap privilegi per rodar a la ciutat de Barcelona? Privilegis que no tenen altres productores amb altres cineastes?
JR: Al contràri. Ens van tractar com una tifa. Espero que ho estiguis dient en broma tot això.

D: Jo no dic res. Canviem de tema si li sembla.
JR: Sí millor.

D: Com valora els primers dos anys de vida de la “seva” cadena, La Sexta?
JR: Un èxit rotund i absolut.

D: Certament s'han consolidat alguns programes i sèries, però d'altres han fracassat estrepitosament. A més en algunes franges horàries l'audiència està molt per sota de la mitjana del 6% que es van fixar quan van crear la cadena. Creu que fins i tot tenint en compte aquests alts i baixos, podriem considerar que el canal ha trobat el seu lloc en el panorama televisiu nacional a nivell espanyol? I perdoni que m'hagi sortit una pregunta Josep-Cuní.
JR: Sí. I Josep Cuní és un cabró.

D: I ara! Bé és igual, l'adquisició de drets de retransmissió de proves esportives és un dels actius més importants de Mediapro, i per extensió de La Sexta. Seguiran aquesta estratègia fins i tot quan la cadena estigui consolidada?
JR: És el què considerem més important. Tindrem els drets de tots els equips de Primera Divisió i de la Formula 1. També tindrem bàsquet i altres esports de motor.

D: Quines son els seus objectius a curt termini, en quan adquisició de drets?
JR: Doncs com t'he dit, tindrem tota la lliga espanyola, donarem partits de primera, segona, segona B, tercera, Primera Catalana, Regional prefernt, primera regional, segona regional i tercera regional . Tindrem la F1 i les motos. Tindrem la Nascar i diversos campionats de motor americans. Tindrem la NBA, la WNBA, la NCAA, la NHL, la MLB, la MLS i els castellers. Tindrem tot el tenis. Tindrem el Golf. Tindrem la natació, natació sincronitzada i els salts de trampolí. Tindrem l'hoquei herba i l'hoquei sala. També tindrem el futbol sala i l'handbol. El polo, l'hípica i les curses de gossos. També farem els campionats mundials de Poker. Tot el rugby i l'halterofilia. Tindrem els campionats europeus, americans, asiàtics i mundials d'atletisme. També apostarem pel tir en arc, la vela o els escacs. I no oblidarem esports com la boxa, el judo, la lluita lliure el Taekwondo o el Kick Boxing. Ah!I les trobades que facin els amicsrac1. El partit de futbol, el dinar i la sobretaula. I segur que em deixo coses, tot això ho porta el Buenafuente.

D: Deu ni do! Ja disposaran de prous canals per fer tantes coses?
JR: Comprarem Digital+ i Imagenio. Ens farem també amb la resta de plataformes de televisió per cable i adsl. L'espectre radioelèctric de la TDT també serà nostre en un 95%. No preveiem problemes d'espai.

D: Tot això està molt bé, però vostè creu que de totes les coses que ha dit, n'hi haurà gaires de rentables? Creu que hi haurà gaire gent interessada en les curses de gossos per exemple?
JR: Ha ha ha! Si no es fa res més per la tele, la gent mirarà el que li posin. O no?

D: També té raó. I a part dels drets d'esdeveniments en directe, continuaran produïnt ficció i magazines d'entreteniment?
JR: Segurament. Però no a Barcelona

D: Això m'ha quedat clar. Senyor Roures... m'ha deixat vostè sense paraules.
JR: Doncs vaia puta merda de periodista. Au vinga, ja en tinc prou. Adéu.

Jaume Roures s'aixeca sense haver près ni un cafè i se'n va esperitat. Mica en mica el local torna a omplir-se (amb els crits i la cara del senyor Roures tothom havia marxat espantat). Jo reescolto l'entrevista gravada al mini-disc (sí, els mini-discs han sobreviscut i serveixen per gravar so a qualitats excepcionals) mentre intento refer-me. M'acabo el cafè de tres litres que serveixen a l'Starbucks i marxo Diagonal avall. Quin home.

Entrevista amb Ronaldinho



Arribo a casa de Ronaldinho a les 7 de la tarda, tal i com haviem acordat. És una casa gran amb un jardí molt bonic. Quan arribo a la porta de la finca, un home barbut amb una camisa de pana m'identifica i m'obre les portes. Aparco el cotxe al costat d'un Hummer negre i em dirigeixo cap a la porta d'entrada. Un segon home barbut amb camisa de pana m'obre la porta i m'indica una cadira on puc esperar que l'astre brasiler em vingui a rebre. Apareix Roberto de Assís a saludar-me.

-Hola hermano, dame la cartera por favor

-Claro claro -que jo li responc- aquí tienes.

Ell l'agafa, la buida, es posa ràpidament a la butxaca tots els diners que hi porto (incloses les monedes) i amb un somriure d'orella a orella em fa entrar a una de les sales d'estar de la casa.

-Muchas gracias, disculpa las molestias, puedes pasar cuando quieras.

Entro a una sala d'estar molt bonica i de seguida veig a Ronnie vestit completament de blanc assegut en una gran butaca de pell negra, menjant-se una bossa de pipes Churruca A l'altra banda de la sala hi ha la seva mare mirant un culebrot colombià mentre fa uns peücs de mitja.

Ronaldinho.- Hola David, como vamos! Ya te estaba esperando -que em diu ell de seguida-.

David.- Hola Ronnie, ¿qué tal? Vamos a empezar la entrevista si te parece, que hoy tengo mucho trabajo.

R.- Claro, claro, es lo que tiene tener que hacer lo que te dicen tus jefes para cobrar a fin de mes.

D.- Vamos al grano. Así que al final te marchas al Milan?

R.- Ah nosé, yo no sé nada tío. A mi me llevan. Yo me dejo llevar.

D.- Pero algo tendrás tu que decir

R.- Eso lo lleva mi hermano, yo solo me dedico a jugar. Bueno, es un decir.

D.- ¿Pero a ti te gusta el Milan verdad? Recuerdo habertelo oído alguna vez.

R.- Si quieres la verdad, a mi Milan me la pela. Si que es verdad que es un gran club de futbol, que tiene muchos trofeos, muchas copas de europa blablabla, pero he oído que allí hay que entrenar mas de dos horas diarias.

D.- No te preocupes, tienen unos gimnasios muy bien equipados.

R.- (després d'una gran rialla incontinguda) Eso dicen, eso dicen... Habrá que probarlos! (torna a riure incontroladament)

D.- Pero tu tienes ganas de irte del Barça realmente?

R.- (em mira amb cara de sorpresa) ¿Tu crees que puedo quedarme más tiempo? ¿De verdad lo crees?

D.- En principio esto dependería de ti

R.- ¿¡Sí o qué!? ¿Puedo quedarme mas años? Mi hermano me dijo que eso era imposible, ¡será cabrón! ¡Si yo por quedarme me quedo! ¡No te jode! ¿Dónde voy a estar mejor que aquí?

D.- Pero si no estás jugando. Te han ido apartando del equipo. Ves todos los partidos por la tele, ¿esto no es un poco triste?

R.- ¿Tu has visto la tele que tengo? ¿Tu crees que no se ve bien el futbol en esta tele?

D.- Claro, claro, ahí tienes razón. Pero nosé, yo pensaba que a lo mejor te sabía mal no jugar. Como eres tan bueno y todo ese rollo...

R.- ¿A tu te sabría mal cobrar para ver por la tele como otros hacen tus entrevistas?

D.- Pues la verdad, un poco mal si que me sabría. A mi me gusta mi trabajo.

R.- (riu com un boig) ¡Me gusta mi trabajo dice! Eres un cachondo, esto es lo que me gusta de tí.

Apareix Roberto de Assís per la porta de la sala. Automàticament Ronaldinho s'aixeca de la butaca i posa les mans enlaire. El germà de Ronnie el toca per tot arreu i li agafa la cartera, així com també alguns bitllets i monedes que té escampats per diferents butxaques. Tot seguit se'n va. “Voy a tomar algo”. Ronaldinho torna a seure.

D.- ¿Y eso?

R.- ¿El qué?

D.- Ah no, nada nada... vamos a seguir. ¿Como crees que se va a tomar la afición del Barça tu marcha del club?

R.- Pueden hacerse una paja en la tribuna del campo si quieren.

D.- ¿?

R.- Es que nosé a qué te refieres.

D.- ¿Crees que te recordaran con simpatía? ¿O van a odiarte por la forma como has desaprovechado estos dos últimos años en el equipo?

R.- Sí sí, ya te había entendido. Ya te digo que si quieren se la pueden pelar con unas pinzas.

D.- De acuerdo. Vamos a ver por lo menos a Ronaldinho jugar otra vez con los colores del Barcelona?

R.- (visiblement nerviós). Estoy lesionado tío. Estoy lesionado.

D.- Vale vale, ¿pero no llegarás para jugar almenos unos minutos en el último partido de liga o algo por el estilo?. Como para despedirte.

R.- Esto lo lleva mi hermano.

D.- Bueno Ronnie, creo que no vamos a sacar nada en claro. Podrías mandar por lo menos -y ya para terminar- unas palabras a la afición del Barcelona que estará leyendo mañana esta entrevista en mi blog?

R.- Que les folle un pez.

D.- Gracias Ronnie, espero verte pronto.

M'aixeco de la cadira i em despedeixo d'ell i de la seva mare. Després de menjar-me les natilles que insistentment m'ha volgut donar sa mare, surto per la porta i pujo al cotxe. El noto una mica més baix. Se m'acosta un dels barbuts amb camisa de pana i em demana disculpes. “Perdona, hemos tenido que quitarle las ruedas a tu coche, no es nada personal, cosas de Roberto...”.

Demano un taxi i marxo.