
Quan Ronaldinho va fitxar pel Barça ningú en donava un duro (no ens enganyem), la gent fins i tot recriminava a Joan Laporta no haver portat a Beckham tal i com havia promès (ja va començar malament aquest home). A partir d'aqui va fer una temporada magnífica i es va guanyar l'estimació de la gent i el "reconeixement" del club. Després d'aquesta temporada en van venir dues en les que molts convindran que hauria pogut guanyar perfectament la Pilota d'Or. Després d'això, però, un nefast Mundial no va acabar d'encendre la llum d'alarma i el Barça es va permetre el luxe de deixar-li fer el què va voler (renovació de contracte i pujada de sou inclosos) durant tota una temporada. A l'acabar aquesta, l'astre brasiler (per dir alguna cosa) ja no va ni anar a la Copa Amèrica, segons deien per poder descansar (WTF¿?), però el cert és que Dunga sabia molt bé el què es feia deixant-lo fora. Aquest fet, però, tampoc va fer pensar a can Barça i es va dir que "així més descansat" segur que faria una gran temporada. El resultat, s'està veient i ara ja té un peu i mig al Milan, sense que ningú s'escandalitzi, més aviat al contràri.
Ronaldinho és un fill de puta. És un fill de puta perquè s'ha oblidat completament de quina era la seva responsabilitat com a jugador del Barça. És un fill de puta perquè quan tens la qualitat futbolística de la teva part, desaprofitarla és de desgraciats. És un fill de puta perquè una vegada ha tingut la butxaca plena, s'ha pixat a sobre dels seguidors del Barça. Els problemes dins el vestuàri i les diferències que puguin tenir els jugadors entre ells no haurien d'esquitxar mai als aficionats, perquè és això el què passa al final, ja que son ells els que no sopen quan el seu equip perd. Saber això i continuar fent el gos un dia rera l'altre... és de fills de puta.
La culpa de que Ronaldinho es comporti com un fill de puta no és del seu germà. El seu germà és un magnífic agent que fa la seva feina fantàsticament. Tampoc és culpa dels seus companys per no "proferir-li l'estimació necessària" com va tenir la barra de dir ell mateix en alguna ocasió. El culpable tampoc és el president del Barça i les seves baralles amb el seu mentor Sandro Rosell. Ni l'entrenador. Ni l'afició que ha perdut la paciència. La culpa és tota seva. Absolutament seva.
Així doncs, diguem-ho alt i clar. RONALDINHO ETS UN FILL DE PUTA.
Escrit per
Deivit Tustei
a
4/13/2008 07:16:00 p. m.
Quan fem una fotografia, podem escollir i canviar la velocitat d'obturació, això és, la quantitat de temps que la càmera utilitzarà per fer la foto. Aquest temps pot anar des d'una petita fracció de segon fins a vàris segons, o fins i tot minuts. És així com obtenim imatges mogudes i curioses. Així doncs, podriem dir que si fem servir un temps d'obturació de, per exemple, 10 segons, hem fet una foto on hi ha "captats" 10 segons. Però aquests 10 segons no es mouen, és a dir, quan mirem la foto, tenim deu segons "congelats" en un sol instant. Però un instant, què és un instant? Es pot aturar el temps? Fins i tot fent servir el temps mínim d'exposició, quan mirem la foto què estem veient? Estem veient una estona de temps o estem veient un instant? Però un instant, què és un instant? Es pot aturar el temps? Quina és la unitat mínima de temps? Hi ha una unitat mínima de temps? Potser un instant és l'unitat mínima de temps. Però un instant, que és un instant? Es pot aturar el temps? Si aturem el temps, en quin instant s'atura? Perquè... un instant, què és un instant? Es pot aturar el temps en un instant, si no existeixen els instants? Un instant, un instant deu ser una paraula i prou.
Escrit per
Deivit Tustei
a
4/11/2008 08:52:00 a. m.
Tontísimo.
No soy nada tonto.
Usted es un gran tonto y un malo.
No lo soy en absoluto.
Sí que lo es.
Entonces yo a usted le estropeaba su jardín.
Mi jardín es lindo y usted no me lo estropea.
Sí, yo le mandaba muchísimos animalitos.
No me importa.
Primero le mandaba todos los topos.
Sus topos son tontos.
Tres marmotas.
Tampoco me importa.
Varios lirones.
Usted es un malo.
Y todos los puercoespines.
Mi jardín es mío y no lo toca nadie.
Su jardín es suyo, pero yo le mando los animalitos.
A mí esos animalitos no me importan y mi jardín está bien defendido.
No está defendido y mis animalitos le comerán todas las flores.
No.
Los topos le comerán las raíces.
Sus topos son malos y tontos.
Y las marmotas harán pis contra los rosales.
Sus marmotas son malolientes y estúpidas.
Usted habló mal de las tres marmotas.
Porque son estúpidas.
Entonces yo le mandaba todas las marmotas en vez de solamente tres.
Lo mismo todas son estúpidas.
Y todos los lirones.
No me importa.
Ahora salga de su jardín y verá lo que le han hecho mis animalitos.
Usted es tonto y malo.
¿De verdad soy tonto y malo?
Usted no es malo pero es tonto.
Entonces retiro tres puercoespines.
No me importa.
¿Soy tonto?
No, no es tonto.
Entonces retiro todos los lirones y un topo.
Cualquier cosa que retire me da igual.
Para que vea lo bueno que soy retiro todos los animalitos.
Usted es malo.
¿De manera que soy malo?
Es malo y tontísimo.
Entonces dos topos.
No me importa.
Todos los puercoespines.
Antònia Font, Tonto, Batiskafo Katiuskas. 2006
Escrit per
Deivit Tustei
a
4/09/2008 11:02:00 p. m.
Avui escoltava a RAC1 en Joan Boronat, propietàri del pou Boronat, un aqüífer que fins fa poc abastïa bona part de l'aigua que es gastava al camp de Tarragona i que ara oferia l'aigua del seu pou (més de 500.000 litres per hora) per pal·liar els efectes de la sequera que afecta Catalunya. Arrel d'això, m'ha vingut al cap una qüestió que ja altres vegades m'havia fet pensar. Si nosaltres poseïm un terreny, fins a quina fondària aquest terreny és nostre? La lògica em diu que el terreny serà nostre fins al centre de la Terra, ja que sinó entrariem en conflicte amb la gent que viu a l'altre cantó i que té terrenys que estàn just a l'altra banda del nostre. Això sí, a mesura que anéssim acostant-nos al nucli, l'extensió horitzontal (perpendicular a la línia que va de l'escorça al nucli) hauria d'anar disminuïnt, fins arribar a ser un únic punt just al centre del planeta. Perquè sinó, també entrariem en conflicte amb els veïns. Clar que tot això no té sentit perquè més enllà d'algun quilòmetre cap endins, ja no hi ha arribat ningú i ara per ara no s'hi pot anar a fer res, però jo puc reclamar el meu tros de nucli terrestre que em correspon?
Escrit per
Deivit Tustei
a
4/08/2008 05:42:00 p. m.
Actualment, és preocupant la barreja existent entre informació i entreteniment en els mitjans de comunicació.
Actualment, els mitjans de comunicació son tant extensos i tan numerosos, que cadascú es pot muntar com vulgui les dosis d'informació i entreteniment que reb. No té sentit per tant, preguntar això al segle XXI.
Escrit per
Deivit Tustei
a
4/08/2008 11:37:00 a. m.
És lamentable que moltes fortunes personals estiguin fetes per gent que simplement especula amb els diners i que no contribueix en res a la societat.
Especular estrictament, sense contribuïr a la societat, no té sentit. Si tu inverteixes en una empresa i després treus els diners que has guanyat i els poses en una altra, et diran especulador, però amb els teus diners hauràs contribuït a que hi hagi empreses que funcionin i puguin així donar un servei a la societat. Per tant, hauràs contribuït al bé d'aquesta.
Escrit per
Deivit Tustei
a
4/08/2008 11:27:00 a. m.
L'altre dia, al post on posava un senzillíssim test pensat per calcular més o menys en quina posició de l'espectre polític et trobes -sobretot per mesurar el teu nivell de liberalisme- em deixaven en un missatge un test força més complert. Sobre aquest segon test, he volgut criticar algunes preguntes que em semblen tendencioses o simplement, sense sentit.
Aquí va la primera:
Si el fenòmen de la globalització econòmica és inevitable, aquesta hauria, principalment, de servir a l'humanitat abans que als interessos de les multinacionals.
Respostes possibles: escala entre "hi estic molt d'acord" i "no hi estic gens d'acord".
No trobo vàlida aquesta pregunta, perquè per mi, el que és interessant per les multinacionals, és interessant per la humanitat. Això que a algu pot semblar-li una bajanada, per mi té força lògica. Les multinacionals creen riquesa, llocs de treball i a més a més donen un servei a la societat. No veig els inconvenients per enlloc. Clar que llavors sortirà el que dirà allò de que “al tercer món, les multinacionals s'aprofiten dels nens fent-los treballar”. Això és mentida, al Tercer món els nens treballen perquè no poden fer res més, igual com passava a casa nostra fa cent anys. Si treus un nen d'una fàbrica a Zimbawe, que en fas d'aquell nen? Deixar-lo al carrer morint-se de gana i intentant guanyar alguna cosa prostituïnt-se? Les multinacionals i la globalització, al contràri del què sembla massa normal d'afirmar, estant fent que les zones més pobres del planeta comencin a veure la llum. Ha passat amb Asia i comença a passar a l'Africa. El problema del subdesenvolupament Africà son les enormes barreres que els seus governs corruptes imposen als seus ciutadans.
Per tant, el fenòmen de la globalització serveix a les multinacionals i a la humanitat de la mateixa manera. Una cosa va lligada amb l'altre.
Escrit per
Deivit Tustei
a
4/07/2008 09:06:00 a. m.
Cremar diners és un delicte. Això que potser heu sentit alguna vegada i heu pensat que seria una llegenda urbana, és veritat i té una raó molt convincent. Una de les raons per considerar-ho delicte es que forces a l'entitat encarregada de fabricar diners a gastar-se més diners fabricant diners (WTF!) . I què, si son meus, pensaràs? Sí, són teus, però si no els has "gastat" (és a dir, no els has mogut) i els diners no han "desaparegut", per tant s'han de tornar a fabricar. I com saben que els he fet desaperéixer? Evidentment no ho saben i de fet a petita escala està tot controlat, de totes maneres no entraré gaire en el tema perquè els meus coneixements son limitadíssims, però diguem que un bon sistema econòmic sempre sap la quantitat de diners que han d'estar en circulació. De no ser així la inflació pot disparar-se descontroladament i sense seguir cap mena de lògica de mercat.
Però fem un exercici mental divertit i imaginem una societat en la que, de cop i volta, tothom cremés tots els bitllets que tingués. Fins i tot que la gent anés als bancs a treure els seus estalvis i els cremés (aqui tindriem un altre problema diferent de falta de liquiditat, però això és un altre tema). Què passaria? Al no haver-hi diners en circulació, les coses serien caríssimes de cop i volta. O molt pitjor, ningú sabria què cobrar o què pagar per les coses. En un primer moment, ni tan sols sabriem donar valor a res. Es podria tardar molt de temps a reestablir la normalitat. Tota l'economia del país trontollaria de mala manera.
Heus aquí la importància dels diners. A partir d'ara, ja ho sabeu, si cremeu un bitllet no us sentiu imbècils, penseu que esteu fent un forat al sistema econòmic. Sentiu-vos importants, la vostra acció té molt més sentit del què us pensàveu.
Escrit per
Deivit Tustei
a
4/05/2008 03:07:00 p. m.
L'altre dia escoltava als butlletins informatius de RAC1 un "expert" que deia que amb el canvi d'hora "hi havia menys accidents de trànsit nocturns, perquè hi ha menys hores de foscor". Ho deia exactament així. Deu ni do el què arriba a dir segons quina gent sense feina. Clar que això pot tenir una explicació amb més sentit si pensem que el què realment volia dir aquest home, era que normalment hi ha més accidents de nit, i en haver-hi menys hores de nit, doncs hi havia menys accidents.
Sigui com sigui, sembla una altra bajanada per justificar aquests canvis d'hora que sembla que realment no serveixen per res més que per tocar els collons. Perquè si volem equilibrar una mica les hores de foscor i les hores de llum, perquè no fem el canvi al revés? És a dir, perquè no fem servir l'horari "d'hivern" a l'estiu i el "d'estiu" a l'hivern? Ja que de per si a l'estiu es fa fosc més tard i a l'hivern més d'hora, perquè no retrassem l'hora de fer-se fosc a l'hivern i avancem la de l'estiu, i així ho equilibrem una mica? Perquè tots els accidents que ens estalviem a l'estiu, ja els recuperarem a l'hivern amb el sistema actual, no?
En fi, un sense sentit més en el tema d'intentar evitar accidents de trànsit, que s'ajunta a la mesura dels 80km/h en autopistes prop de Barcelona. Com si no sabéssin que els accidents més greus es donen en carreteres secundàries en lamentable estat de conservació. Però tranquils, que tal com deien fa poc les autoritats del trànsit, "les estadístiques de morts a la carretera han baixat en la zona de 80km/h". Cosa que deien agafant estadístiques de només dos mesos. S'han llegit mai un manual bàsic d'estadística aquesta gent? No ho crec pas.
Escrit per
Deivit Tustei
a
3/31/2008 09:20:00 a. m.

Quan penso en la Guerra de l'Iraq, deixant de banda totes les qüestions humanes que hi ha al darrera, no puc deixar de preguntar-me Per Què. O més ben dit, puc arribar a respondre'm el perquè de l'inici de la guerra, però no puc respondre'm el perquè no es vol marxar d'allà. Intentaré esquematitzar-ho tant com pugui.
Raons per anar a la Guerra:
1. Obtenir petroli barat
1.1 Fer-se amb el control d'una de les reserves petrolíferes més grans del món
1.2 No només controlar el preu del petroli per el pròpi desenvolupament dels EUA, sinó també aconseguir petroli per vendre i així enriquir determinades empreses "amigues" del president Bush (jo no soc gens partidàri de les teories conspiratives i Michael Moore em fa venir fred als peus, però es tracta de desglossar les possibilitats per més fantàstiques que siguin).
2. Combatre el terrorisme islamista
2.1 Derrotar un dels llocs forts d'Al Quaeda
2.2 Evitar que el terrorisme pugui utilitzar les armes de destrucció massiva que té l'Iraq (raonament posteriorment demostrat com a erroni)
2.3 Venjar l'11-S (¿?)
3. Eliminar una dictadura
Això no té cap sentit i per tant no cal ni parar-se a debatre-ho.
OBTENIR PETROLI BARAT
Existeix un article de Xavier Sala i Martin molt eloqüent referent a això. Podeu llegir-lo sencer, però en faré un resum. Si els EUA es fessin amb tot el petroli que hi ha a l'Iraq, segons els càlculs de Sala i Martín el botí seria de 220.000 milions de dòlars. Ell ho fa agafant com a preu del barril, 30 dòlars. Bé, tenint en compte que ara ja passa dels 100, podriem dir que el botí podria arribar al Bilió de dòlars. Això, de totes maneres, tampoc tindria molt sentit, perquè si realment es fessin amb el petroli, el preu baixaria i el botí seria inferior. Però és igual, suposem que el botí realment pot ser d'un bilió de dòlars. El cost estimat de la guerra al començament, era de 60.000 milions de dòlars (segons vaig veure l'altre dia a les notícies de l'NBC). Per tant, al principi potser si que el negoci era rodó. Ara però, el cost excedeix els 600.000 milions de dòlars (també segons les notícies de l'NBC) i segons aquest article del diari The Guardian, l'estimació més optimista del què acabarà costant la guerra, són 3 bilions de dòlars (el 25% del PIB dels Estats Units al 2006!!!).
COMBATRE EL TERRORISME ISLAMISTA
Després de l'11-S Estats Units va començar una creuada internacional contra el terrorisme islamista. Va començar per l'Afganistan i se suposa que continua per l'Iraq. L'11-S va ser un cop dur per la superpotència americana i semblen entestats a fer justícia. Això està molt bé, però la qüestió és si realment ens surt rentable fer de policies. Agfant els numeros que he posat abans, sembla molt clar que no ens surt pas a compte. Algú amb dos dits de front es gastarà el 25% del seu PIB en combatre una amenaça que pot provocar-te uns centenars (o milers si voleu) de morts de tant en tant? Aqui és on segurament podria entrar "l'orgull nacional" o "la voluntat de fer justícia". Fins i tot podriem parlar de "un mon sense terrorisme és un món més ric". Però això no pot ser suficient sota el meu parer. Podria ser un cost assumible si considerem el cost previst que tenia la guerra en un principi, però de cap manera es pot assumir el què està costant i el què encara costarà.
Quan els japonesos van atacar Pearl Harbour, els Estats Units no tenien elecció. No podien aturar-se a pensar quin cost econòmic tindria entrar a la Segona Guerra Mundial. Havien d'actuar. Quan els Estats Units decideixen anar a l'Iraq, la decisió és percisament això, una decisió. Era opcional. Tant opcional com és ara sortir d'allà, però no ho fan. Quedar-se allà en la situació actual, només es pot veure com un acte noble de voler arreglar les coses (en l'aniversàri dels 5 anys de la guerra tots els noticiaris nord-americans parlaven de la disminució dels atacs de l'insurgència en els últims temps). A partir dels números que he fet abans, no hi trobo cap altra explicació. Per més estrany que pugui sonar. Perquè, tal com he dit abans, no crec que l'amenaça terrorista sigui tan preocupant com per anar a per totes com si es tractés de la Segona Guerra Mundial.
Que cadascú en tregui la conclusió que vulgui, jo soc incapaç d'entendre-ho. Em nego totalment a considerar teories conspiratives i potser m'equivoco, però amb la informació que puc observar directament, no en trec l'aigua clara.
Opineu!
Escrit per
Deivit Tustei
a
3/28/2008 10:22:00 a. m.
Hi ha un tema que necessita aclaració i espero que si algu el busca al Google, i ve a parar a aquesta pàgina, li quedi la cosa clara. Perquè hi ha molta gent (periodistes especialment) que no ho tenen gens clar. Parlo dels Bilions i els Milers de Milions. Faig aquest article, per poder-lo enllaçar sempre que parli de bilions, perquè quedi clar i perquè m'agrada ser precís.
Un BILIÓ a casa nostra representa UN MILIÓ de MILIONS (1.000.000 de milions o el que és el mateix, 1.000.000.000.000). El problema és que als paisos anglosaxons, un BILIÓ representa MIL MILIONS (1.000.000.000), i als països anglosaxons la mesura del bilió es fa servir moltíssim quan es parla de diners que gasten els governs, de grans fortunes o de pressupostos multimilionaris. Així doncs, molts mitjans, quan tradueixen una notícia de l'anglès, diuen "tal persona té una fortuna de 45 bilions de dòlars quan el què volen dir és que té una fortuna de 45 mil milions de dòlars (la diferència es ESCANDALOSA).
Un TRILIÓ, a casa nostra representa UN MILIÓ DE MILIÓ DE MILIONS (1.000.000.000.000 de milions o el que és el mateix, 1.000.000.000.000.000.000). Òbviament aquesta mesura no la farem servir mai parlant d'economia, perquè no hi ha tants diners al món. Ni en dòlars ni en res. Als països anglosaxons en canvi, si que la poden fer servir, per ells un trilió és el nostre bilió, és a dir, quan parlen de "10 trilions de dòlars", estan parlant de 10 bilions (dels nostres) de dòlars, és a dir, 10 milions de milions de dòlars. La diferència entre un trilió "anglosaxó" i un trilió "nostre" és encara més escandalosa que la diferència entre els bilions d'uns i d'altres (és exponencial com es pot veure).
El PIB Mundial a l'any 2006, segons el FMI era d'uns 44 bilions de dòlars (bilions dels nostres) o de 44 trilions de dòlars (dels "seus") , per tant, si parlem de que "tal pais ha gastat nose quants milers de bilions de dolars en nosé què", com llegim o escoltem moltes vegades en molts mitjans, simplement estarem dient coses que no tenen cap mena de sentit.
Hi ha una manera molt senzilla de saber si el què ens estan dient té sentit o no. Sempre que us parlin d'una quantitat de diners dins d'un territòri determinat, dividiu aquesta quantitat per la gent que viu al territòri i us adonareu de si el què diuen té sentit o no. Perquè la única manera de saber si una quantitat marejant de diners és realment marejant o no, és posar-ho en termes de quantitat per càpita. Per exemple -i fent-ho molt barroerament-, si Ronaldinho cobra 12 milions d'Euros i el Barça té 10 milions d'aficionats que es "gasten" una mitjana de 12 euros anuals en "Barça" (quotes de soci, PPV, bufandes, camisetes, mirar anuncis, mirar partits per la tele sense pagar... etc..), llavors tenim que a cada aficionat, Ronaldinho només li costa 10 cèntims dels 12 euros que "gasten" conscient o inconscientment. És per això que Ronaldinho pot cobrar el què cobra i que totes les consideracions sobre si una quantitat de diners és o no és molt elevada, és sovint quelcom totalment irreflexiu.
Espero que si algú acaba aqui, li quedi clar sobretot què és un BILIÓ.
Escrit per
Deivit Tustei
a
3/28/2008 09:32:00 a. m.