Super Mario Galaxy, primeríssima aproximació.

Feia anys -molts- que no obria la boca jugant davant la tele. De fet fa molt de temps que m'he convertit en un jugador totalment ocasional, fent algun partit amb els successius Pro Evolutions que van sortint a la PS2 o recordant vells temps amb algun emulador de Mega Drive o SNES a l'ordinador. Fa molt que no em feia trempar massa res. Fins ahir, quan vaig fer-me amb el Super Mario Galaxy de la Wii i em vaig posar a jugar-lo. Shigeru Miyamoto en estat pur. Super Mario World, Mario 64, The Legend Of Zelda: Ocarina Of Time i ara Super Mario Galaxy. La reinvenció impossible una vegada més. L'home que va crear el concepte de plataformes en 3D, li dona una volta de 360º (mai millor dit) i ens deixa sense paraules una vegada més. Mario Galaxy se t'escola entre els dits com un mocador de seda. Agafes el maravellós control de la Wii, i tal i com va passar al seu dia amb la fantàstica idea que era el comandament de la Nintendo 64 -copiat després per tots-, t'oblides completament del què tens entre mans.

Super Mario Galaxy és l'excel·lència més absoluta. Shigeru Miyamoto va començar a pensar-hi just després de que la seva entremeliadura més gran, el Mario 64, veiés la llum. Quan va sortir la predecessora de la Wii, la GameCube, es deia que potser tindriem una reinvenció del gènere que el mateix Miyamoto havia inventat a la Nintendo 64. El Super Mario Sunshine va ser com a mínim mediocre, però el geni de seguida va avisar de que allò no era el què havia estat rumiant des de feia anys. L'obra mestra hauria d'esperar. Si una cosa té Miyamoto és que s'ho agafa amb calma. I per reinventar el gènere, necessitava reinventar alguna cosa més. És així com va aparèixer la enèssima innovació de Nintendo en el camp dels comandaments, el Wiimote i el Nunchuk. Un estri que sembla ideat perquè les iaies juguin a les consoles, però que en relitat va ser pensat bàsicament perquè Shigeru en pogués fer alguna de les seves.

El Galaxy té molt pocs defectes, sinó cap. Uns diuen que és massa fàcil arribar al final -que no completar-lo en la seva totalitat-, d'altres que la càmera a vegades s'equivoca una mica. Però el cert és que si per puntuar-lo -que és la moda en el món dels videojocs- comencéssim des de 10 i haguéssim d'anar restant, no podriem restar res. Si de cas només una dècima, per mantenir l'eterna esperança de que el videojoc definitiu encara no ha arribat. Així ho podriem deixar en un 9.9, el 9.9 que va passar del Mario 64 al Zelda i del Zelda al Mario Galaxy. El 9.9 que ens diu que això encara no s'ha acabat i que Miyamoto ja pensa en el següent, el pròxim 9.9.

Una imatge val més que mil paraules

Ventdelplà, altre cop.

Avui torna Ventdelplà i ho fa després d'una de les campanyes més efectives que ha pensat mai Televisió de Catalunya, ja ho veurem demà a les audiències. Jo vaig deixar de mirar-la bastant abans de que s'acabés l'última temporada, però avui m'ho miraré, segur. La necessitat de veure què hi passa, encara que només sigui per recargolar-te de ràbia i vergonya aliena, és massa forta.
Ventdelplà és una gran bola de merda rodolant muntanya avall aconseguint que al seu pas s'hi adhereixi tot el què hi ha al seu voltant. El què va començar com una Benetjornetada més, ha esdevingut un producte televisiu imprescindible, encara que no hi passi mai res d'interessant, els protagonistes siguin odiosos o les trames resultin totalment inverosímils dintre d'un entorn de verosimilitud absoluta. Com la vida mateixa.
Ventdelplà és una gran bola de merda i a tots ens passa pel cap en un moment o altre d'empènyer-la una mica, a veure què passa. Tots l'hem empengut en un moment un altre i ens hem embrutat les mans de porqueria. Encabat, però, ens les netegem, ens n'oblidem i un altre dia la tornem a empènyer. És com un cicle que no s'acaba mai. Que li preguntin a Emma Vilarasau, qui ja fa anys que diu que “això ja ho acabem -i afegeix esbufegant- per fi”
D'aquesta nova temporada Benet i Jornet ha sigut l'encarregat d'escriure'n els trets principals. Així doncs, tindrem sang, tindrem fetge, tindrem morts, tindrem adultèris, segurament també algun incest i accidents laborals, domèstics i de trànsit. Però el què la gent seguirà amb més devoció seran les converses del bar, les xafarderies del super o les novietes que de ben segur començarà a tenir en Biel. Tota la resta no funcionarà. Com no han funcionat les dues series que havien de fer-nos-la oblidar, Mar de fons i Zoo. Perquè el què vol la gent és asseure's un parell d'hores a la setmana al bar Tramuntana i observar què passa al seu voltant mentre es fot una cervesa i unes olives. Res més.

Comptadors

A Poodwaddle.com podem trobar un seguit de rellotges i comptadors elaborats a partir de les estadístiques que sovint es publiquen -i no arribem a entendre-, que ens serviran per veure clar "què" passa al món mentre nosaltres estem asseguts davant l'ordinador.

Hi ha un comptador mundial general on podem trobar tot tipus de dades amb un numeret que es va movent en temps real. Podem veure-hi per exemple com la població mundial augmenta en una nova persona per segon; com hi ha un abortament també per segon; que es mor una persona cada menys d'un segon, especificant de què moren (aquí el què guanya de llarg son les malalties cardiovasculars); o que es fabriquen un cotxe, un ordinador i tres o quatre bicicletes per segon.


Poodwaddle.com

També hi tenen un comptador mundial de menjar, que ens mostra la producció de diferents tipus d'aliments en tones.


Poodwaddle.com

Perquè m'agrada... El diario de Patricia


Desgraciats. Molt desgraciats. Plè de desgraciats. Desgraciats pertot. Desgraciats d'una baixesa extraordinària. Patricia Gastrañaga ens els asseu a tots de costadet i ens ensenya com de desgraciats son. Hola, sóc desgraciat i vinc a fer-te'n sentir menys. Quan miro la Patricia (com n'hi diem a casa) ho faig amb les meves facultats mentals al cent-per-cent. Tampoc no em considero una persona tonta, així en general, una persona d'aquestes de les que sovint diriem “aquests també voten a les eleccions?”. No, no em considero burro. Jo miro allò que molts anomenen tele-escombraries -de les més brutes- i ho faig perquè vull, ho dic públicament i a més a més hi disfruto com un nen de sis anys a Eurodisney. Les histories de les que disfrutem amb la Patricia son sempre les mateixes, la qüestió amb la que fan que la gent truqui per anar-hi sempre porta al mateix lloc. La gent hi va “enganyada” i això eleva encara un graó més amunt la seva condició de desgraciats. La gent hi va enganyada, però ningú s'ho mira enaganyat, no ens enganyem, a mi no m'enganyen.
El diario de Patrícia és tot allò que voldries que li passés al teu veí. Tot el què intueixes però no pots confirmar d'aquella dona que veus passar cada dia per davant de casa. És tot això ben arregladet i servit en safata, apunt per menjar-t'ho com qui pica uns cacauets.

Gràcies Patrícia Gaztañaga

Ah! I no, no son actors. Perquè ni hi ha tants actors, ni son tan bons.

Lost returns tonight at 10/9c

Després de sis setmanes de sequera, torna Lost amb les últimes hores de la temporada, que seran emeses sense interrupció des d'ara fins el 29 de maig. Això a aquestes altures no aporta res al món bloguerià, però és com per fer un crit d'alegria en forma de quatre paraules escrites. El fet és que ja feia sis setmanes que haviem vist el capítol 4x08 (Meet Kevin Jhonson) i gairebé m'havia oblidat de que aquesta setmana teniem nous capítols. És per això que quan vaig recordar-ho de sobte, mentre em tallava les ungles dels peus tot mirant El diario de Patricia, vaig fer un salt d'alegria i vaig omplir el llit de sang. Gràcies a aquesta amnèsia provocada, he aconseguit passar tota la sequera sense llegir ni un miserable spoiler. No tinc ni la més reputa idea sobre de què va el pròxim capítol. Zero. Això vol dir que demà xalarem. Demà xalarem molt.
Demà de bon matí ens asseiem a la cadira, obrim el capítol i esperem a que Mr. Linus dibuixi al nostre rostre un somriure d'orella a orella. Kill'em all Mr. Linus.

Best Game Ever

Us imagineu un partit d'algun esport practicat per nens en un poble qualsevol que aixequés tanta expectació com un partit de Primera Divisió? Això és el què han fet la gent d'Improve Everywhere. Van reunir un grup de gent i enviant-los a un partit de beisbol infantil nord-americà perquè el convertissin en tot un esdeveniment. Les cares primer d'estupefacció i després de felicitat dels nens i els assistents habituals al partit no té preu. Fins i tot fan veure que fan la retransmissió del partit de forma professional per l'NBC.
Tan de bo haguéssin fet alguna cosa així quan jo jugava partits de bàsquet els dissabtes a les 9 del matí al pavelló desert del meu poble.

El sacerdoci de l'idiòcia



Germans, avui parlarem del sacerdoci de l'idiòcia, d'allò que té aquell a qui més d'un bull li falta, el que de gambals curtet es queda, el justet que jeu al jaç i prou ja en té, el qui la neurona veu de lluny i no saluda, el qui matèria no té gris -i és trist, és trist-, el tonto de bava, el bobo de torn, el fofo de cap, el cornut que ens paga el beure: l'idiota.
L'idiota: ¿neix o es fa? ¿Es fa l'idiota quan es neix o neix l'idiota quan se'l fa? ¿Quan fem l'idiota i quant, amb T de tonto, el fem? ¿Sempre i molt? ¿Gens ni mai? ¿Ni mica, ni gota, ni molla o sempre, a tota hora i endebades? Vull veure com bullen respostess, que brollin, que brinquin, que brandin... ¿O és l'absència de substància la que us silencia? Potser sou idiotes. Potser ho som tots. Però si ho som no ho sabem, ja ens ho dirà qui no ho sigui si és que hi és. I si no hi és, serà que ho som o no. I sense ser-ho, ¿se'n pot estar o se'n pot estar-se'n de ser-ne i, per tant, no ser-ho ni estar-ne? ¿Sentiu que ho sou sentint-me? ¿O me'n sentiu, sentint-ho molt? Pensem-hi. Gràcies.


Germà Jové i Pi. Xavier Bertran

Tancat a l'ascensor

Si sou estudiants, us sonarà l'editorial McGraw-Hill. Bé doncs, si aneu a Nova York, no us passeu per la seva seu central, perquè us podria passar el què li va passar l'any 1999 a Nicolas White, un pobre home que va quedar tancat en un ascensor de l'edifici durant 41 hores! De divendres a diumenge, per més inri. El pobre només havia sortit a fer un cigarret i no portava a sobre ni rellotge, ni mòbil. Tan sols tres cigarrets i un parell de caramels.
Tot plegat va quedar gravat en video en una càmera de seguretat i es pot veure accelerat:



Fa força angúnia veure com es va desesperant amb el pas de les hores. Hi ha més informació i altres històries a la revista New Yorker.

Viva España i Viva el Rey.

Carme Chacón ja ha començat a exercir com a Ministra de Defensa. I alguns sectors de l'exercit espanyol no hi estan gaire conformes, com l'AME (Associación de Militares Españoles), que ha dit que una "pacifista, catalanista i antimilitar" com Chacón no pot ocupar aquest càrrec. Bé, no deuen saber gaire bé el significat de catalanista (com per altra banda és de suposar), però els hi donaré la raó en una cosa. I és que jo no toleraria que la ministra de defensa del meu país, cridés els visques amb aquesta desgana:



Exactament sap on s'ha posat aquesta donota? O accepta tot el que li proposa Zapatero amb els ulls tancats? Té alguna preparació per exercir de "jefa" de l'exercit? Segurament no, però és que en aquest govern pocs tenen algun tipus d'experiència o preparació en el camp que ocupen (Joan Clos, aquest anestesista ex-ministre d'indústria per exemple). En aquest govern i en altres governs d'aquest país, que això sembla una tradició difícil d'erradicar.

La tinta i els seus secrets.


Segur que alguna vegada haureu pensat que els fabricants d'impressores us prenien el pèl. Doncs segurament no us imagineu fins on arriba aquesta presa de pèl.
Per una banda tenim el preu dels cartutxos, que pot arribar a 8000$ per galó (uns 1400 euros per litre.. WTF¿?¿?). Segurament un dels líquids més cars del planeta. De fet, si per fer un diari o una revista haguéssin de pagar la tinta a aquest preu, potser hauriem de demanar una hipoteca per pagar el diari cada matí.
Per una altra banda tenim una estafa encara més prominent, que ha descobert un usuari d'una coneguda marca d'impresores (en tapa el nom, però es pot deduïr fàcilment). Resulta que la impressora té un petit compartiment on es va dipositant la tinta "sobrant" de cada impressió. I segons explica no només ho ha descobert en aquesta impresora en concret. Segurament aquí hi va a parar la tinta que l'impressora neteja quan fa una auto-neteja, procés que no controla l'usuari i es porta a terme més sovint del què ens pensem. És a dir, que l'impressora va llençant paulatinament aquest líquid que ens costa 1400 euros per litre.
I no s'acaba aquí la cosa. Les nostres màquines també menteixen sobre quan s'acaba la tinta. Segons aquest estudi, a vegades fins i tot llencem a la paperera els cartutxos amb el 50% de la càrrega i de mitjana solem llençar-ne el 20%. Tot perquè la impressora diu que "s'ha acabat la tinta" i comença a imprimir malament (perquè li dona al gana).
És tan escandalós el tema, que ens surt més barat comprar una impressora nova, amb els seus cartutxos de "regal", que no pas comprar recàrregues.

Aqui teniu el video on s'ensenya on va parar la tinta que tan ràpid s'acaba:



The Dirty Little Secret of Inkjet Printers - video powered by Metacafe

Entrevista amb Ronaldinho



Arribo a casa de Ronaldinho a les 7 de la tarda, tal i com haviem acordat. És una casa gran amb un jardí molt bonic. Quan arribo a la porta de la finca, un home barbut amb una camisa de pana m'identifica i m'obre les portes. Aparco el cotxe al costat d'un Hummer negre i em dirigeixo cap a la porta d'entrada. Un segon home barbut amb camisa de pana m'obre la porta i m'indica una cadira on puc esperar que l'astre brasiler em vingui a rebre. Apareix Roberto de Assís a saludar-me.

-Hola hermano, dame la cartera por favor

-Claro claro -que jo li responc- aquí tienes.

Ell l'agafa, la buida, es posa ràpidament a la butxaca tots els diners que hi porto (incloses les monedes) i amb un somriure d'orella a orella em fa entrar a una de les sales d'estar de la casa.

-Muchas gracias, disculpa las molestias, puedes pasar cuando quieras.

Entro a una sala d'estar molt bonica i de seguida veig a Ronnie vestit completament de blanc assegut en una gran butaca de pell negra, menjant-se una bossa de pipes Churruca A l'altra banda de la sala hi ha la seva mare mirant un culebrot colombià mentre fa uns peücs de mitja.

Ronaldinho.- Hola David, como vamos! Ya te estaba esperando -que em diu ell de seguida-.

David.- Hola Ronnie, ¿qué tal? Vamos a empezar la entrevista si te parece, que hoy tengo mucho trabajo.

R.- Claro, claro, es lo que tiene tener que hacer lo que te dicen tus jefes para cobrar a fin de mes.

D.- Vamos al grano. Así que al final te marchas al Milan?

R.- Ah nosé, yo no sé nada tío. A mi me llevan. Yo me dejo llevar.

D.- Pero algo tendrás tu que decir

R.- Eso lo lleva mi hermano, yo solo me dedico a jugar. Bueno, es un decir.

D.- ¿Pero a ti te gusta el Milan verdad? Recuerdo habertelo oído alguna vez.

R.- Si quieres la verdad, a mi Milan me la pela. Si que es verdad que es un gran club de futbol, que tiene muchos trofeos, muchas copas de europa blablabla, pero he oído que allí hay que entrenar mas de dos horas diarias.

D.- No te preocupes, tienen unos gimnasios muy bien equipados.

R.- (després d'una gran rialla incontinguda) Eso dicen, eso dicen... Habrá que probarlos! (torna a riure incontroladament)

D.- Pero tu tienes ganas de irte del Barça realmente?

R.- (em mira amb cara de sorpresa) ¿Tu crees que puedo quedarme más tiempo? ¿De verdad lo crees?

D.- En principio esto dependería de ti

R.- ¿¡Sí o qué!? ¿Puedo quedarme mas años? Mi hermano me dijo que eso era imposible, ¡será cabrón! ¡Si yo por quedarme me quedo! ¡No te jode! ¿Dónde voy a estar mejor que aquí?

D.- Pero si no estás jugando. Te han ido apartando del equipo. Ves todos los partidos por la tele, ¿esto no es un poco triste?

R.- ¿Tu has visto la tele que tengo? ¿Tu crees que no se ve bien el futbol en esta tele?

D.- Claro, claro, ahí tienes razón. Pero nosé, yo pensaba que a lo mejor te sabía mal no jugar. Como eres tan bueno y todo ese rollo...

R.- ¿A tu te sabría mal cobrar para ver por la tele como otros hacen tus entrevistas?

D.- Pues la verdad, un poco mal si que me sabría. A mi me gusta mi trabajo.

R.- (riu com un boig) ¡Me gusta mi trabajo dice! Eres un cachondo, esto es lo que me gusta de tí.

Apareix Roberto de Assís per la porta de la sala. Automàticament Ronaldinho s'aixeca de la butaca i posa les mans enlaire. El germà de Ronnie el toca per tot arreu i li agafa la cartera, així com també alguns bitllets i monedes que té escampats per diferents butxaques. Tot seguit se'n va. “Voy a tomar algo”. Ronaldinho torna a seure.

D.- ¿Y eso?

R.- ¿El qué?

D.- Ah no, nada nada... vamos a seguir. ¿Como crees que se va a tomar la afición del Barça tu marcha del club?

R.- Pueden hacerse una paja en la tribuna del campo si quieren.

D.- ¿?

R.- Es que nosé a qué te refieres.

D.- ¿Crees que te recordaran con simpatía? ¿O van a odiarte por la forma como has desaprovechado estos dos últimos años en el equipo?

R.- Sí sí, ya te había entendido. Ya te digo que si quieren se la pueden pelar con unas pinzas.

D.- De acuerdo. Vamos a ver por lo menos a Ronaldinho jugar otra vez con los colores del Barcelona?

R.- (visiblement nerviós). Estoy lesionado tío. Estoy lesionado.

D.- Vale vale, ¿pero no llegarás para jugar almenos unos minutos en el último partido de liga o algo por el estilo?. Como para despedirte.

R.- Esto lo lleva mi hermano.

D.- Bueno Ronnie, creo que no vamos a sacar nada en claro. Podrías mandar por lo menos -y ya para terminar- unas palabras a la afición del Barcelona que estará leyendo mañana esta entrevista en mi blog?

R.- Que les folle un pez.

D.- Gracias Ronnie, espero verte pronto.

M'aixeco de la cadira i em despedeixo d'ell i de la seva mare. Després de menjar-me les natilles que insistentment m'ha volgut donar sa mare, surto per la porta i pujo al cotxe. El noto una mica més baix. Se m'acosta un dels barbuts amb camisa de pana i em demana disculpes. “Perdona, hemos tenido que quitarle las ruedas a tu coche, no es nada personal, cosas de Roberto...”.

Demano un taxi i marxo.

En cas de mort.

Just In Case I Die, és una web on pots deixar missatges per tal de que siguin enviats a aquells que vulguis en cas de que et moris. Els sistema és el següent: tries una data i si no contactes amb la pàgina abans de que arribi aquesta data, assumirien que t'has mort, sinó, hauries de configurar una nova data. I així repetitivament fins que un dia et mors, no contactes amb ells i els teus missatges son enviats.

Ja ho sabeu, si us heu de morir, és un bon sistema per deixar les coses lligades. Això sí, esperem que la pàgina no desapereixi abans de que us moriu.

Ronaldinho, aquest gran fill de puta.


Quan Ronaldinho va fitxar pel Barça ningú en donava un duro (no ens enganyem), la gent fins i tot recriminava a Joan Laporta no haver portat a Beckham tal i com havia promès (ja va començar malament aquest home). A partir d'aqui va fer una temporada magnífica i es va guanyar l'estimació de la gent i el "reconeixement" del club. Després d'aquesta temporada en van venir dues en les que molts convindran que hauria pogut guanyar perfectament la Pilota d'Or. Després d'això, però, un nefast Mundial no va acabar d'encendre la llum d'alarma i el Barça es va permetre el luxe de deixar-li fer el què va voler (renovació de contracte i pujada de sou inclosos) durant tota una temporada. A l'acabar aquesta, l'astre brasiler (per dir alguna cosa) ja no va ni anar a la Copa Amèrica, segons deien per poder descansar (WTF¿?), però el cert és que Dunga sabia molt bé el què es feia deixant-lo fora. Aquest fet, però, tampoc va fer pensar a can Barça i es va dir que "així més descansat" segur que faria una gran temporada. El resultat, s'està veient i ara ja té un peu i mig al Milan, sense que ningú s'escandalitzi, més aviat al contràri.

Ronaldinho és un fill de puta. És un fill de puta perquè s'ha oblidat completament de quina era la seva responsabilitat com a jugador del Barça. És un fill de puta perquè quan tens la qualitat futbolística de la teva part, desaprofitarla és de desgraciats. És un fill de puta perquè una vegada ha tingut la butxaca plena, s'ha pixat a sobre dels seguidors del Barça. Els problemes dins el vestuàri i les diferències que puguin tenir els jugadors entre ells no haurien d'esquitxar mai als aficionats, perquè és això el què passa al final, ja que son ells els que no sopen quan el seu equip perd. Saber això i continuar fent el gos un dia rera l'altre... és de fills de puta.

La culpa de que Ronaldinho es comporti com un fill de puta no és del seu germà. El seu germà és un magnífic agent que fa la seva feina fantàsticament. Tampoc és culpa dels seus companys per no "proferir-li l'estimació necessària" com va tenir la barra de dir ell mateix en alguna ocasió. El culpable tampoc és el president del Barça i les seves baralles amb el seu mentor Sandro Rosell. Ni l'entrenador. Ni l'afició que ha perdut la paciència. La culpa és tota seva. Absolutament seva.

Així doncs, diguem-ho alt i clar. RONALDINHO ETS UN FILL DE PUTA.

Llei de Godwin

La llei de Godwin diu:

A mesura que una discussió a la xarxa creix, la probabilitat de que es doni una comparació amb els nazis o Hitler tendeix a u.

Quanta raó que tenia aquest home i que avorrides que es tornen moltes conversacions la majoria de vegades. I no cal que estiguem a la xarxa, podeu comprovar aquesta llei vosaltres mateixos en qualsevol conversació sobre política al Món Real.

Ara Plà. La intel·ligència de les senyoretes.



Una vella senyora, molt agradable, molt entenimentada, d'una ancianitat visible -una vella senyora sobre la qual el menys que es podria dir és que disposa d'una reticència més aviat retorta, d'una presentació adequada (diuen que sembla una gàrgola de catedral), m'ha preguntat amb un somriure forçat:

-Vostè creu que les senyoretes d'avui tenen el que generalment parlant s'anomena intel·ligència?

-Perfectament, senyora -li contesto-. El que passa és que tot fa semblar que tenen poques ocasions de demostrar-ho. De vegades hom tendeix a creure que desaprofiten sistemàticament les ocasions de fer-ho.

La senyora transporta una llarga navegació i això l'ha portada a creure en ben poques coses. Es malfia de tot i ella mateixa diu que llevat de les coses de la religió -i encara amb excepcions- no creu en res. N'ha vistes de totes, de seques i de verdes, i ha arribat a la conclusió, essent les dones tan ximples com els homes i al revés, que en aquest món hi ha ben poques coses a fer. Sempre ha anat malament. Potser no pot anar d'altra manera. Ningú no sap res. Per què aquest és fort i animat i aquest és malaltís? Per què aquest és pobre i l'altre és ric? Ningú no en sap res. Amb aquestes idees, és natural que la vella senyora trobés que la meva resposta és sorprenent. Em demanà que digués alguna cosa més.

-Les feministes, senyora – que jo li vaig dir-, han tingut raó. En aquesta època s'ha demostrat que les dones poden substituïr els homes en gairebé tots els terrenys. En alguns països, les dones fan de soldat perfectament. En molts aspectes, les dones són més fortes que els homes, i allò del sexe feble és un eufemisme que no té ni gràcia ni fonament. Excepte una dotzena de poetes cursis, el fet se sabia des de fa molts anys. El fet era conegut; ara, el seu reconeixement, diríem oficial, tindrà molta importància. El feminisme triomfarà. Seran concedits a les dones el que s'anomenen els seus drets. Ara bé: el dia que aquests drets s'escriguin serà, al meu entendre, un dia dolent.

Jo sóc antifeminista. Jo sóc contrari que s'escriguin aquests drets, perquè les dones sempre els han tinguts de fet. Si quan no tenien cap dret escrit tot els passava per la mà, què serà quan els tindran reconeguts? Hi ha un vell proverbi grec, que els autors presenten com de l'època de Sòcrates, que diu: amb les mans es pot fer tot. La força de les dones ha estat sempre el llit i, quan el llit no ha funcionat, el preu de la inanitat del llit. En les èpoques de les més grans tiranies, sempre hi ha hagut una dona que ha fet i desfet. La tirania de les dones ha estat sovint terrible; altres vegades ha estat més suau, perquè ha representat un fre. Ha estat, com deien els nostres besavis, el despotisme il·lustrat. En els països de feminisme avançat -en els Estats Units, per exemple- la tirania femenina comença a ésser insuportable. Que els nostres fills i els nostres néts tindran molts de treballs sembla molt evident.

“No crec que l'entrada incruenta de les dones en els codis reforci la presumpció que les dones són molt intel·ligents. Aquesta presumpció ja existia, i no crec que pugui ni destruir-se ni augmentar-se. En els temps que vivim -que és un temps de la història en què hi ha més imbècils- la dona ha estat considerada un ésser intel·ligent, quan ha entrat en els despatxos comercials. Avui les senyoretes escriuen a màquina, venen tiquets de totes classes, en els cinemes i a tot arreu, manegen el copiador de cartes, saben la dactilografia, l'estenografia, algunes formes de llengües modernes, en general tot el que es pot aprendre en acadèmies que avui funcionen. Ara: jo m'he preguntat sempre si totes aquestse honorables activitats són manifestacions d'intel·ligència o simples pretextos per eludir la demostració que la poseeixen.

“Saber posar l'agulla sobre un gramòfon no és un símptoma d'intel·ligència. Ni tan sols de sentit musical. Saber copiar una carta a màquina no implica necessàriament saber escriure una carta potable. Són treballs purament mecànics, que exclouen tot element d'imponderabilitat, tot imprevist, tota possibilitat de dificultats. És molt probable que, en qualsevol aspecte de la vida humana, la intel·ligència vulgui dir realitzar alguna cosa que impliqui una certa creació, un cert grau de creació -per petit i insignificant que sigui- (en el món que vivim, la creació és plena d'innombrables trampes) i, al mateix temps, en un grau major o menor, de responsabilitat dintre l'audàcia. Quan una senyora o una senyoreta em diu, per demostrar el seu talent, que guanya cada mes això o allò, el que sigui, fent l'estenografia, jo dic que el seu treball és molt útil, que compadeixo el desgast dels seus nervis fent aquest ofici, etc. ara, substancialment, aquesta senyoreta, manifestant aquests fets, no em diu particularment res.

Mentre escoltava aquest discurset, purament acadèmic, la vella senyora s'anà revifant de mica en mica. S'anà tornant una perfecta gàrgola de catedral. En un moment determinat digué “prou!” i afegí:

-Tot això que diu, ja ho sabia! No s'hi amoïni! Sembla que repeteixi un article de “La Vanguardia”. N'estic tipa! No li sembla que hauríem d'anar al gra?

-A quin gra vol que anem, senyora?

-La meva pregunta ha estat precisa.

-Si vostè s'hi entossudeix, li diré que les dones tenen una activitat per demostrar, d'una manera decisiva i fins i tot teatralment efectista, que són intel·ligents: consisteix en saber cuinar. És cada dia més petit el nombre de senyores que donen, a la cuina, la importància enorme que té en relació amb el seu marit, i de les senyoretes, relativament al seu avenir.

Aquesta qüestió es tracta d'una manera lamentable. Ningú no tolera avui aguantar un mal concert o la representació d'un drama bèstia o sense solta ni volta. En canvi, tothom accepta els dinars i sopars horripilants que se solen donar en cases particulars, fondes, restaurants i petits i grans hotels. Els noms de les cases particulars que donen bé de menjar, me'ls guardo per a mi mateix. Els establiments, com més dolent és el menjar, més són felicitats pels clients. El preu, rai! L'estraperlo és general. Després de la guerra, la bona educació és molt general. Deu ser perquè es pensaven que perdrien. Jo ja comprenc que, avui, donar bé de menjar és difícil. Ara: em penso que sempre ha estat així. Si el menjar és dolent i les dones ajornen la demostració de la seva vàlua per a després de sopar, com ho demostraran si no cuinen bé? Arribar al fi natural de la vida requereix molta paciència. Ara: la paciència que es requereix per a esperar que les persones demostrin les seves qualitats és, si aquestes es fan esperar massa, un esforç molt dur, que ens hauríem pogut perfectament estalviar.

“Saber cuinar és difícil. Impossible de dubtar-ne. És un treball antic però d'una renovació constant. Requereix un coneixement avançat de la realitat i una disposició molt afectiva de les coses. Saber fer un plat -el més senzill-, establir quan està bé, presentar el que es volia presentar, comprendre l'organicitat o la impossibilitat de lligar les coses, quan una matèria és justa, implica posseir unes qualitats de la més autèntica i alta procedència. Al costat d'un plat ben fet, una plana d'un llibre, un moment musical, una pintura, han de ser molt bons per a no resultar pobres i desagradables. La cuina és un treball típicament simfònic, en el qual es manipulen una experiència multisecular i una quantitat de novetats i de sorpreses permanents. La cuina exclou tota bohèmia; inclou tota intuició.

“La cuina no té res a veure amb els llibres que en parlen ni amb les enciclopèdies. Els coneixements que de la naturalesa donen aquests papers són coneixements falsos, morts, externament descriptius, superficials, inservibles. Cuinar no és una descripció; és una creació. No és una versificació, és una poesia: consisteix a trobar l'adjectiu. La cuina barreja elements de procedència diversa, toca tots els regnes de la naturalesa, uneix, per a millorar-les, les coses més aberrants. És un treball que conté tant de microfonisme com d'inspiració, tanta observació com valentia i risc. I, essent una tradició culinària l'element més bàsic d'una manera de viure -perquè el qui no sap menjar ni beure no pot fer res bé-, produeix una gran estranyesa constatar que les senyoretes es desentenen d'una cosa tan decisiva.

“Cuinar, apreciades senyoretes, és una cosa molt difícil perquè és una activitat que posa les persones que s'hi dediquen en la necessitat de demostrar que tenen una comprensió de les coses de la vida -és a dir, una determinada intel·ligència. Abans, en èpoques més fàcils, les dones riques podien demostrar el seu talent en el terreny de l'amor o de l'alta prostitució, en la frivolitat o en la coqueteria, en la conversa, en la sociabilitat i fins i tot escrivint llibres. Ara tot això ha desaparegut. Les dones d'avui no saben escriure una carta discreta. I ara jo dic: per què no aprofiten l'últim baluard que els queda per demostrar la seva intel·ligència? Sospito, en realitat, que no hi ha ningú prou enze per a creure que les dones poden demostrar el seu talent fent de regidor o d'advocat, escrivint a màquina o pintant aquarel·les i, al mateix temps, persentant al seu marit i als seus amics una gasòfia vaga i trista.

La formulació d'aquesta segona part del discurs produí en la vella senyora un revifament de tendència positiva. Em digué que havíem anat una mica més al gra, dintre la seva convicció que el món va a la seva absoluta pèrdua. El món sempre ha anat malament i ara va a la seva perdició indefectible.

-Torni, si li plau, i en continuarem parlant...

-Senyora, tinc tanta feina... -li vaig dir acomiadant-me de la millor manera que vaig saber.

Al cap de pocs dies vaig explicar aquesta història a la senyoreta Margot Picanyol, al taulell del bar del restaurant Parellada -filla del meu condeixeble, el mercantilista. Tot plegat li féu una gràcia considerable, i encara em sembla que sento les seves rialles i li veig els llavis i les dents, tan blanques i lluminoses. En aquest país tot el que fa referència a les dones és perillós però extremament divertit.

Josep Plà, 1941.

Ara Plà, Sobre el cinema

Vas votar socialista, mala bèstia? Part III


Si vas votar socialista... Vas votar Magdalena Álvarez com a Ministra de Foment una altra vegada! Vas premiar el fantàstic treball realitzat per la malaguenya al front del ministeri de les obres públiques. Vas fer un copet a l'esquena a la persona que va destrossar la vida de milers de persones que utilitzaven la línia de rodalies del Garraf durant molts dies. La dona que s'atribuïa tots els èxits (WTF?¿) i repel·lia tots els fracassos. La que amb els seus fets i les seves paraules insultava Catalunya un dia rera l'altre. L'andalusa del posat xulesc, la de l'"antes partía que doblá". Una de les males bèsties més grans del govern Zapatero.

I espereu, esperu, que no s'acaba aquí. Carme Chacón, Ministra de Defensa. Entrarà amb els tancs per la Diagonal si el Parlament decideix autodeterminar-se?

Què, ja comences a notar la caca de Zapatero regaliman-te per la cara? Benvingut/da al club.


Vas votar socialista, mala bèstia? Part I
Vas votar socialista, mala bèstia? Part II

Entrevista a Guillermo Gallardo. Part I

Guillermo Gallardo va començar la seva carrera musical guanyant el concurs destinat a descobrir nous talents Canta pequeño mirlo, quan només tenia deu anys. Immediatament després grava el seu primer disc Al mundo yo vine así. Al 1982 apereix el seu primer treball com a adult amb el nom Pásate al otro lado ya. És amb aquest disc Guillermo es converteix en el símbol d'una joventut inquieta i marginal, fent famosa la frase "Queremos el mundo y lo queremos ya." Anys després Gallardo publica Acordes de miel para tus noches de amor, marcant l'inici d'una nova etapa en la seva carrera. A les crítiques que el titllen d'haver-se aburgesat o d'haver traicionat els seus principis, Guillermo respon amb un contundent "Es el principio de una serena madurez". El 1993 es casa amb Asunción Rojas i com ell mateix reconeix, es converteix en un "cazador casado. Amén". Un any després el setè art truca a la seva porta. Aquest any Gallardo roda els seus dos únics films fins al dia d'avui Conexión Hong Kong i Gigoló y Sepulturero.
Amb el pas dels anys el mite Guillermo Gallardo segueix creixent i les seves frases ressonen per tot el planeta com l'eco infinit del mar. "Me gusta lo sencillo, me gusta lo esencial. Y así es como me siento ahora: sencillamente esencial. Hay Gallardo para rato: hasta siempre."

Entrevista per entregues a Guillermo Gallardo, duta a terme per Xavier Bertran el març del 2002 en una de les visites de l'astre de la música al nostre país.



"Cuán valioso e importante es para el hombre el silencio de la mujer. La mujer muda, esa lejana utopía que topa con oídos sordos"


Pregunta: Guillermo, la gente te quiere. ¿Que sientes?
Guillermo Gallardo (mira al public, somriu, assenteix amb el cap): Estoy tan emocionao que no tengo palabras. Qué puedo decir... Siento calor, siento frío..., lo siento todo a la vez. Y lo siento mucho.

P.- Puc fer-te les preguntes en català, m'entens ¿oi?
GG.- (comença a recitar) "Destap de prop un glop de sau, defai la viu de mor en blau, engrip lu mon d'ensessa vida, perip tan forta, perip tan sita en iusata i nostra, nostra Catalunya". Para mí este poema de Maragal define muy bien lo que es el espíritu catalanés, un espíritu diáfano, transparente, claro. Concisión, certeza... És clar que me pots parlar en catalanés.

P.- Parlan's del Guillermo nen. ¿Com va ser la teva infància?
GG.- Guillermo Gallardo era un niño como los demás, con sus juegos, su amiguitos, con un algo especial, eso sí, eso siempre, pero bueno, un chaval al fin y al cabo. Pero el triunfo en Canta pequeño mirlo, ese concurso ya mítico destinao a descubrir nuevos valores en el mundo de la canción, abriome las puertas del artisteo. Ahí es cuando Ramiro Reguante, el gran padre de la canción romántica, se fijó en mí, habló con mis padres y les dijo: "Este chaval es un diamante en bruto. Que no le quemen." Me puse bajo su tutela y empecé a alternar mis estudios normales con los de solfa específica.
A los dieciocho años Ramiro me dijo: "Guillermo, eres un hombre; Guillermo, vuela; Guillermo, ahí está el mundo: cómetelo!" Y ahí es donde aparece mi primer vinilo adulto: Pásate al otro lado ya. Un disco rompedor, un disco joven, un disco que marcó una nueva línea a nivel de rebeldía juvenil, transgresión y algo de marginalidad también, ¿no?

P.- Efectivament. Però amb el teu següent disc, Acordes de miel para tus noches de amor, vas encetar una línea, diguem-ne... diferent. Se't va acusar de traïdor...
GG.- De ningún modo puedo aceptar eso Javi, y ahí es importante que me escuches. Vamos a ver, mi disco Acordes de miel para tus noches de amor suposo un cambio de línea en mi carrera. Es el principio de una etapa de serena madurez, el principio del camino hacia ese Gallardo que ahora todos conocemos. Y cierto es, Javi, cómo tú muy bien dices, que hay gentes que dicen ver en ese cambio un síntoma de aburguesamiento, una traición al Gallardo abrupto y rebelde de los principios. Yo defino eso de otro modo; dimos con la fórmula mágica que tiene como resultado un único término: éxito.

P.- ¿Qué és per tu l'èxit?
GG.- (Pausa exageradament llarga, L'astre pensa i ens ho ensenya posant-se dos dits al front, l'index i el polze de la mà dreta.) Llevo tantos años escuchando esa palabra... Éxito, éxito, éxito... es como un eco que está ahí, éxito, éxito... (Pausa.) Hay que ser muy fuerte, Javi, hay que ser tremendamente hercúleo para llevar ese compañero de viaje ahí pegao. Yo siempre digo que el éxito es una mochila, una mochila que te la pones en la espalda y dices: "Mira, qué bien me sienta la mochila"; te la sientes cómoda, tiene un tacto suave, la gente te dice: "Oh, qué mochila tan hermosa, qué suerte, no te la quites"... pero la mochila pesa, y cuanto más camino llevas andao, más te pesa la mochila. Yo es lo que les digo siempre a los chavales que empiezan, que buscan consejo en mí: "Cuidao con la mochila." Con la mochila y con las piedras del camino, que hay mucha piedra en el camino, y mucho polvo, mucho polvillo que está ahí..., la envidia, esa gran piedra, ese gran polvo. la envidia es una de las jefas de este país, Javi.

P.- Sempre s'ha dit que t'agraden les dones...
GG.- Ja, ja, ja... Cómo eres, Javi, cómo eres me encanta tu humor... Guillermo Gallardo ha sido, es y será un gran mujeriego. Y Guillermo Gallardo no se esconde de eso, Javi, tu lo sabes. A mi la mujer me gusta, la gusto, da gusto, degusto...; todo lo gustativo estaría ahí, ¿no? Yo soy muy dao, soy muy dao a la mujer. Pero desde que conocí a Asunción Rojas, la que hoy es mi mujer, todo cambió para mí.

P.- Explican's aquest canvi.
GG.- El anillo pesa, Javi. Pero sarna con gusto no pica, como decía... el poeta. Asunción, mi Asunción... sólo decir su nombre me pongo acuoso, a nivel de ojos me refiero (s'eixuga els ulls sense cap mena de necessitat). Y para ojos los suyos, qué faroles, oh my God. Qué ojos y qué nariz, porque lo primero que me llamó la atención de mi Asunción fue su nariz, esa naricita que parece que huela el amor. Yo siempre digo, en un tono algo jocoso, que me introduje directamente por sus fosas nasales. Que me quedé con ella por narices, vamos, ja, ja... (Gran ovació del públic. Gallardo adopta, per continuar, un to de gravetat extrema.) En otro tono te diría que Asunción supone para mi ese suave regazo, ese hogareño cobijo, ese algodón cojinero, el reposo del guerrero... Pero si algo hay que me agrada en ella es el silencio, los eternos silencios de Asunción... Cuán valioso e importante es para el hombre el silencio de la mujer. La mujer muda, esa lejana utopía que topa con oídos sordos.

P.- ¿Com recordes el dia de la teva boda?
GG.- Mi boda fue... tremendamente especial. Estaban todos ahí, todos mis amigos, toda la gente que me quiere, la prensa... Dejé que nos hicieran fotos a pesar del engorro que todo eso supone porque pensé en la necesidad que muchas gentes tendrían de ver esas fotos... Y así fue, porque las revistas del corazón agotaron sus números en el mercao. Estuvo muy bien, la ceremonia, el arroz, el "que se besen"...; todo muy completo, Y no cabe la menor duda de que ese fue el día mas feliz en la vida de mi esposa.

P.- ¿Fills?
GG.- Si no están ahím, de momento, es porque Dios no ha querido. Esto de los hijos es como el correo comercial, tu llamas y puede ser que no te abran. Asunción y yo hemos llamao y de momento no nos han abierto. De todas maneras tener un hijo... yo creo que llega un momento que para la mujer es importante, porque si no, la casa, se le cae encima. Con un crío pues están más entretenidas; que si pintas la habitación de otro color, que si la ropita, que si la cuna... todo eso ayuda a la mujer a llenar la casa y a llenarla a ella, también.

P.- Amb sinceritat, Guillermo, ¿has estat mai infidel a la teva dona?
GG.- Mira, voy a contarte algo. (To exageradament narratiu) Una vez estaba a punto de entrar en un hotel, y me para una chica, una chica joven, rubita, preciosa... Va y me suelta: "Guillermo, ámame." Supongo que mi primera reacción fue de sorpresa, me imagino que puse cara de interrogancia, ¿no? Ella repitió su frase añadiendo súplica: "Guillermo, ámame, te lo suplico". La contesté que no sufriera, que yo ya la amaba como amo a todas mi sseguidoras, pues con distancia, ¿no? Me cogió de las solapas y con lágrimas en los ojos empezó una letanía que decía: "hazme el amor, hazme el amor..." La vi tan desesperada que no tuve más remedio que subir a la habitación y aplicarle una dosis de urgencia. Yo sé que esto, Asunción, mi esposa, lo comprende. Sabe distinguir perfectamente entre un acto de amor y un acto terapéutico. y sabe perfectamente que el amor es para ella y la terapia para las demás.

P.- Completa la frase: "La mujer es..."
GG.- (mira a la càmara que sap que l'està enfocant i repeteix diverses vegades, per si mateix i en veu inaudible, la paraula "mujer") Para Guillermo Gallardo la mujer es agua, la mujer es viento, la mujer es fuego, la mujer es aire. Elemento, la mujer es un buen elemento. Esencia, esentiae, si vamos a la madre latina... Yo soy un gran enamorao de la mujer, del concepto de mujer, ese útero que está ahí, con sus extremidades, con su cabecita, con su todo, ¿no? Es muy completa, la mujer. De todas maneras, si tuviera que definir a la mujer con una frase te diría que la mujer es el templo que Dios ha construido para el amor, sin duda.

P.- Les feministes s'han queixat moltes vegades d'alguna de les teves opinions sobre la dona. ¿Què és per tu el feminisme?
GG.- Para Guillermo Gallardo el feminismo es la pataleta de la mujer fea. El feminismo es un movimiento que nace del odio que siente hacia el hombre la mujer no deseada. Ya que no tenemos nada que hacer con ellos pues vamos a tocarles las pelotas, y nunca peor dicho porque la mayoría de esas... pues... ¡qué viva la tortilla española!, ya nos entendemos. Ahora, eso sí; yo, hay una cosa que las envidio enormemente: el bigote, ja, ja...
(El públic respon amb un murmuri ambigu).

Continuarà....


Quant dura una fotografia?

Quan fem una fotografia, podem escollir i canviar la velocitat d'obturació, això és, la quantitat de temps que la càmera utilitzarà per fer la foto. Aquest temps pot anar des d'una petita fracció de segon fins a vàris segons, o fins i tot minuts. És així com obtenim imatges mogudes i curioses. Així doncs, podriem dir que si fem servir un temps d'obturació de, per exemple, 10 segons, hem fet una foto on hi ha "captats" 10 segons. Però aquests 10 segons no es mouen, és a dir, quan mirem la foto, tenim deu segons "congelats" en un sol instant. Però un instant, què és un instant? Es pot aturar el temps? Fins i tot fent servir el temps mínim d'exposició, quan mirem la foto què estem veient? Estem veient una estona de temps o estem veient un instant? Però un instant, què és un instant? Es pot aturar el temps? Quina és la unitat mínima de temps? Hi ha una unitat mínima de temps? Potser un instant és l'unitat mínima de temps. Però un instant, que és un instant? Es pot aturar el temps? Si aturem el temps, en quin instant s'atura? Perquè... un instant, què és un instant? Es pot aturar el temps en un instant, si no existeixen els instants? Un instant, un instant deu ser una paraula i prou.

5.5 Terapíxels.

Tots aquests que s'entesten a mirar els megapíxels a l'hora de comprar una càmera, estan d'enhorabona! I és que la marca asiàtica Penchan, ha llençat al mercat una càmera de 5.5 TERApíxels! Això són, més de 5 milions dels megapíxels de tota la vida.
El que no se sap encara és com es guarda una foto, potser la càmera té una ranura on col·locar-hi deu mil targetes de memòria. O potser utilitza un nou sistema de compressió atòmico-nuclear-radioactiu capaç de guardar una foto en uns quants megues.
De les seves característiques no en sé res més. Potser un zoom òptic de 70milions d'augments? Qui sap!

I tot per només TRES EUROS! Una ganga vaja.

El que no es pot negar és que el disseny és el més adequat a les prestacions de l'aparell:

Hatch-chan, el gat còsmic.

Si fins ara el gat preferit dels japonesos -i de la resta del món- era en Doraemon, ara existeix un nou ídol de masses: en Hatch-chan. Aquest simpàtic gat japonès de 6 anys d'edat (42 anys al canvi gat-humà) és ja el més conegut de la xarxa japonesa, que no és poca cosa. Més de 50 mil japonesos visiten diàriament el seu blog on explica amb pèls i senyals la seva aventura quotidiana.
En Hatch-chan fins i tot ha estat convidat en programes de televisió on li han fet interessants entrevistes i a la seva web hi podeu trobar tot tipus de merchandising. Imants, DVDs, calendàris...
Esperem que algun dia visiti Barcelona i l'entrevistin radios i televisions del nostre país. Una contra de la Vanguardia no estaria malament.




Perquè m'agrada... Roberto Carlos

Era tot verd i tot d'una, una bala negra trencava la monotonia del mosaic habitual esclatant al final del seu recorregut. A vegades una centrada, a vegades un xut o a vegades una voltereta endavant rebent el cop de l'enemic. Aquesta petita bala amb un tres gravat al llom tenia un nom i es feia dir Roberto Carlos. Quan tothom et digui que si és brasiler no pot durar gaire, treu el nom de Roberto Carlos. Quan hi hagi una falta a trenta metres de l'area, pensa en Roberto Carlos. Quan algun jugador no vulgui treballar tot el que li pertocaria, parla-li de Roberto Carlos.
Aquell noi que de jovenet treballava de sol a sol a una fàbrica de Brasil per ajudar a la seva família a tirar endavant, i que uns anys després feia embogir l'afició del Bernabeu, qui de seguida el posà en un pedestal. El canó blanc que rebentava les xarxes de la porteria cada vegada que s'ho proposava. L'entrenyable cafè-amb-llet que no es cansava mai. El tap de bassa que no parava de córrer, anant i venint i rebentant el front enemic cada vegada que se li presentava l'ocasió.
Amsterdam, París, Glasgow. Gràcies per regalar-nos-en tres. Gràcies per ser-hi sempre. Per dignificar un equip que sovint es deixava l'honor allà on anava. Per ser sempre exactament on havies de ser. Per dir sempre el què havies de dir i per fer sempre el què se't demanava de fer.

Som i serem Roberto Carlos.

L'Euro creix també respecte la lliura.

Que la moneda d'una regió sigui més o menys alta respecte la moneda d'una altra regió, té aspectes positius (importacions) i aspectes negatius (exportacions). Per tant ni hem d'estar contents ni hem d'estar tristos, però el cas és que l'euro ha aconseguit un nou màxim històric, aquesta vegada respecte la lliura. Ara mateix 1 lliura esterlina son 1,24 euros. Quan ho he vist, he recordat que l'octubre passat vaig pagar les lliures a prop de 1,45 euros i m'he posat a buscar. He trobat això:

Gràfic de l'evolució euro-lliura de l'abril de l'any passat a l'abril d'aquest any:


Un exemple pràctic. Si anaves fa un any a Londres i et gastaves 500 lliures, això eren -més o menys- 730 euros. Ara en son 625. Més de 100 euros d'estalvi. A l'hora de viatjar doncs, està clar que hi hem guanyat bastant.

Tonto

Tontísimo.
No soy nada tonto.
Usted es un gran tonto y un malo.
No lo soy en absoluto.
Sí que lo es.
Entonces yo a usted le estropeaba su jardín.
Mi jardín es lindo y usted no me lo estropea.
Sí, yo le mandaba muchísimos animalitos.
No me importa.
Primero le mandaba todos los topos.
Sus topos son tontos.
Tres marmotas.
Tampoco me importa.
Varios lirones.
Usted es un malo.
Y todos los puercoespines.
Mi jardín es mío y no lo toca nadie.
Su jardín es suyo, pero yo le mando los animalitos.
A mí esos animalitos no me importan y mi jardín está bien defendido.
No está defendido y mis animalitos le comerán todas las flores.
No.
Los topos le comerán las raíces.
Sus topos son malos y tontos.
Y las marmotas harán pis contra los rosales.
Sus marmotas son malolientes y estúpidas.
Usted habló mal de las tres marmotas.
Porque son estúpidas.
Entonces yo le mandaba todas las marmotas en vez de solamente tres.
Lo mismo todas son estúpidas.
Y todos los lirones.
No me importa.
Ahora salga de su jardín y verá lo que le han hecho mis animalitos.
Usted es tonto y malo.
¿De verdad soy tonto y malo?
Usted no es malo pero es tonto.
Entonces retiro tres puercoespines.
No me importa.
¿Soy tonto?
No, no es tonto.
Entonces retiro todos los lirones y un topo.
Cualquier cosa que retire me da igual.
Para que vea lo bueno que soy retiro todos los animalitos.
Usted es malo.
¿De manera que soy malo?
Es malo y tontísimo.
Entonces dos topos.
No me importa.
Todos los puercoespines.

Antònia Font, Tonto, Batiskafo Katiuskas. 2006

Fins on arriben les nostres propietats?

Avui escoltava a RAC1 en Joan Boronat, propietàri del pou Boronat, un aqüífer que fins fa poc abastïa bona part de l'aigua que es gastava al camp de Tarragona i que ara oferia l'aigua del seu pou (més de 500.000 litres per hora) per pal·liar els efectes de la sequera que afecta Catalunya. Arrel d'això, m'ha vingut al cap una qüestió que ja altres vegades m'havia fet pensar. Si nosaltres poseïm un terreny, fins a quina fondària aquest terreny és nostre? La lògica em diu que el terreny serà nostre fins al centre de la Terra, ja que sinó entrariem en conflicte amb la gent que viu a l'altre cantó i que té terrenys que estàn just a l'altra banda del nostre. Això sí, a mesura que anéssim acostant-nos al nucli, l'extensió horitzontal (perpendicular a la línia que va de l'escorça al nucli) hauria d'anar disminuïnt, fins arribar a ser un únic punt just al centre del planeta. Perquè sinó, també entrariem en conflicte amb els veïns. Clar que tot això no té sentit perquè més enllà d'algun quilòmetre cap endins, ja no hi ha arribat ningú i ara per ara no s'hi pot anar a fer res, però jo puc reclamar el meu tros de nucli terrestre que em correspon?

Perquè m'agrada... Restaurant Casa Balmes.

Perquè m'agrada... Restaurant Casa Balmes, a Vic.

Divendres al vespre i no saps on anar a sopar. Hi ha aquells llocs que tan coneixes i que saps que no et decepcionaran. Potser no tens ganes d'anar a sopar fora, però tampoc vols sopar a casa. Vas al Balmes, que és com un entremig. Arribes i en Joan Isern (cuiner i propietàri) surt de la cuina i et reb amb un tímid somriure. N'està fent de les seves als fogons. Tries una taula, t'hi asseus i esperes que et portin la carta. No hi sol haver gaires novetats. Una carta curta però on hi ha aquells dos plats que tan t'agraden i amb els que en tens prou, però on sovint també pots trobar-hi alguna sorpresa agradable. És per aquests dos plats i aquell vi que tan t'agrada que hi vas i no et molesta que la carta sigui curta. Demanes el filet amb foie de segon, on la guarnició serà una sorpresa normalment força agradable. Uns ceps si n'és època, potser una mica de “cocido”, unes verduretes, alguna patata ben pensada o una mica de tot. A part del segon plat de carn insustituïble, avui has estat de sort i de primer l'amo s'ha dedicat a fer Sopa de Galets. No és Nadal, però t'és igual, agraeixes el regal i t'hi capbusses sense pensar-t'ho. Deliciosa. Quan no s'escatima amb el caldo, es nota d'una hora lluny. A mig sopar en Joan apareix tímidament i sense molestar-te et demana què tal. Fenomenal, gràcies. Un pastís de xocolata de postres, com si fossis a casa els avis, i ja pots anar a dormir tranquil.

Political Compass, reflexions. Part III.

Actualment, és preocupant la barreja existent entre informació i entreteniment en els mitjans de comunicació.

Actualment, els mitjans de comunicació son tant extensos i tan numerosos, que cadascú es pot muntar com vulgui les dosis d'informació i entreteniment que reb. No té sentit per tant, preguntar això al segle XXI.

Political Compass, reflexions. Part II

És lamentable que moltes fortunes personals estiguin fetes per gent que simplement especula amb els diners i que no contribueix en res a la societat.

Especular estrictament, sense contribuïr a la societat, no té sentit. Si tu inverteixes en una empresa i després treus els diners que has guanyat i els poses en una altra, et diran especulador, però amb els teus diners hauràs contribuït a que hi hagi empreses que funcionin i puguin així donar un servei a la societat. Per tant, hauràs contribuït al bé d'aquesta.

Ara Plà. Sobre el cinema.

Enceto la secció "Ara Plà", on escriuré articles del mestre Josep Plà. Comencem amb una visió sobre el cinema.

SOBRE EL CINEMA



La senyoreta Margot em diu sovint, al bar, que les senyoretes del moment present estan apassionades per tres coses: la perruqueria, el ball i el cinema.


He pensat moltes vegades sobre la causa de l'èxit fabulós, total, universal, del cinema, i a mi em sembla, modèstia a part, que existeix una causa plausible. La diré, molt mal dita. A mi em sembla -l'experiència m'hi porta- que si pogués establir una jerarquia dels nostres sentits, el de la vista hauria de ser considerat el més àvid, el més infatigable i curiós dels nostres sentits. El sentit de la vista es troba en la base de l'erotisme. El tacte es fatiga. L'olfacte, no diguem. El paladar és limitadíssim. L'oïda té més receptivitat, sobretot si va lligada amb la vista. La vista és insaciable i només cau quan l'organisme enter entra en el son. De vegades el dormir entra en el somni, que en definitiva no és res més que un fenomen de vista incorpòria però autèntica.


En general, els nostres ulls viuen immergits en una morosa monotonia. El sentit de la vista és rarament correspost. Mirem sempre el mateix. Mirem sempre el mateix paisatge, la mateixa habitació, idèntiques persones, idèntiques formes. Les persones que tenim davant s'amaguen constantment. És segur: a pesar de l'avidesa d'aquest sentit, el tedi dels nostres ulls és indescriptible. És per aquesta raó que jo m'he preguntat moltes vegades si l'èxit del cinema no respon a una tendència natural a equilibrar -fins on sigui opssible- el dèficit de visió dels nostres ulls. per a l'obrer, la fàbrica arriba a tenir un tedi fabulós. Per la persona rica, el despatx o el saló de consells és d'un avorriment indescriptible. La família és sempre la mateixa. Hom menja, sempre, amb la mateixa gent. La vida de restaurant o la vida social és pesadíssima.


Ara bé: el cinema romp aquests paisatges, aquestes parets, aquestes promiscuïtats socials imprescriptibles. És una evasió típica. El cinema dóna un volt a la vista, crea un món diferent, les imatges són unes altres. L'avidesa de la vista s'hi complau. Apareixen unes altres formes de vida. Si s'entenen les coses així -i a mji em sembla que l'explicació és comprensible-, el cinema omple (omple momentàniament, perquè a la vida tot és momentani) molts buits sentimentals, molts racons de la imaginació, i satisfà, en bona part, la fabulosa avidesa de la vista. Si les coses fossin així, com jo em penso que són, existiria una paral·lelisme entre les comprovacions de la psicologia i aquestes dades de l'experiència, i el cinema tindria una base psicofisiològica de la mateixa humana naturalesa.


En el nostre país, el cinema és important, però em penso que no tenim una idea clara del que ha estat el cinema en altres països. Per exemple, als Estats Units. Ha estat -i és- una cosa literalment fabulosa. G. A. Borgese, que ha estat un intel·lectual italià important -gran col·laborador del "Corriere della Sera" i que emigrà als Estats Units per les molèsties del feixisme-, escriví articles posteriors, que el cinema constitueix el vuitanta per cent de la vida intel·lectual i social americana.


"Almenys una vegada la setmana el matrimoni Babbit -escriu amb minuciositat Sinclair Lewis en la seva novel·la- anaven al cinematògraf. Concorrien en un cine anomenat "Château" on hi havia lloc per tres mil persones. Les butaques eren -en el gran amfiteatre- marevelloses, cobertes de vellut daurat decorat amb corones i tapissos medievals, i sobre unes columnes laterals hi havia ocells tropicals, papagais verds, que de vegades semblaven flors de lotus. "Quina sala, valga'm Déu! -deia el marit-. És un prodigi. És possible que hi hagi cap altra sala que se li assembli?", preguntava a la seva senyora. Planejant amb la mirada els milers de caps que tenia davant, sentia el mateix que quan veié, de petit, les primeres muntanyes i comprengué la immensa quantitat de pedres i de terra que contenien.


"Els agradaven tots els films. En alguns apareixien meravelloses senyores en vestits de bany, les cames nues, o policies intel·ligents que treballen a favor de la justícia o homes grassos menjant spaghetti. Quan sentia escatainar una gallina es posava a riure amb un lacrimogen sentimentalisme. Quan apareixien a la pantalla gossos, gats o ocells, es posava a plorar com si veiés un familiar mort o una pobra vella atacada en la seva casa solitària per uns bandits. A la senyora Babbit, li agradaven més aviat les senyores i els joves de bellesa física i ben vestits, sobretot si es movien entre mobles que evocaven els salons dels multimilionaris de Nova York. Repetia el que havia sentit dir als seus pares- o almenys ho creia".


A aquest matrimoni, li agradaven, en realitat, totes les pel·lícules. Algunes eren horripilants -la immensa majoria-, i altres eren millors, poquíssimes. La qüestió era anar al cinema, fessin el que fessin. El que atreia la gent era un altre món, el món que -fos quin fos- atreia la seva vista, l'avidesa dels seus ulls. A Europa, el cinema ha fet donar al teatre una baixa terrible. En aquest continent, hom va al teatre per pur compromís, i a l'òpera, probablement, també. Als Estats Units, no. El teatre es manté molt brillant. Hi ha enormes quantitats de gent que va al teatre i al cinema. És gairebé segur que als Estats Units l'avorriment és encara més acusat que en aquest continent.


Per quines raons les sales on es projecten pel·lícules són tan severes, silencioses, tristes, plúmbies, sobretot els grans locals construïts expressament? Si hom compara els teatres amb les enormes baluernes on es representa el cinema, queda entès que una cosa i l'altra estan a les antípodes. Els teatres sempre tingueren un punt de sociabilitat, i en aquest sentit foren divertits -independentment, moltes vegades de l'obra que es feia. En el cinema, tot és silenci. El capteniment de la gent sol ser enravenat i glacial. Són amfiteatres que semblen tombes. Les veus són molt baixes. la immensa majoria dels espectadors no diuen res. És una seriositat trista. La música és greu. És una música d'orgue, encara que no ho sigui. La comunitat humana contempla l'espectacle, però no es comunica. És un públic agombolat en un lloc determinat, que no aspira a ser una societat. Fa l'efecte d'un públic que no es vol comunicar. És una massa desintegrada. El cinema ha explotat la pedanteria humana fins a un extrem indescriptible. Fa l'efecte d'un públic que s'ho ha pres seriosament. És una afectació, una vanitat enravenada i grotesca. Quan s'apaguen els llums, la foscor és completa, se sentiria volar una mosca. La fascinació és total, encara que la pel·lícula sigui ínfima. Quan la llum torna, els estaquirots es mantenen verticals i fermíssims.


Seria curiós d'examinar aquestes característiques del cinema. Potser el teatre -o qualsevol altre espectacle de tradició europea- integra la gent i el cinema la dissocia? O bé el cinema -la predisposició de l'ésser humà pel cinema- és quelcom biològic (en el sentit de la visió, de l'avidesa de la vista) per a mantenir-se sempre amb una fascinació absoluta? Hom entra en una d'aquestes enormes baluernes cinematogràfiques, seu a la primera butaca buida, al costat de no importa qui, enmig d'una massa perfectament desconeguda. A través d'un embut negre es veu passar brillant, atraient, la cinta de fotografies. Si a l'espectador se li escapa una rialla massa espectacular, la gent fa, amb el cap, un gest de protesta. Si a una senyora se li escapa un sospir -cosa sempre possible-, la gent es opsa rígida. Silenci, fredor, absoluta indiferència, almenys aparent. I després, quan arriba l'hora d'anar-se'n, hom abandona el local amb la mateixa provisionalitat amb què hi ha entrat. Hom recorda -un moment- llavors el sentit de no-ningú, l'absoluta petitesa sentida les dues o tres vegades que els llums foren encesos. a la sala, l'enravenada pedanteria era total, però en aquells moments hom hauria volgut enfonsar-se en la butaca amb el cap entre les espatlles. L'aspecte exterior de la sala sembla xafar-vos amb la seva aparatositat plúmbia i fatídica. És l'estil purità? És l'estil bancari? És el neotàfic? És un avneç de l'estil socialista?


He anat poc al cinema. Chaplin ha donat vida a la màquina fotogràfica. Donar expressivitat humana a una màquina és difícil. Quan la gent surt del cinema, no sol dir res. La pel·lícula pot haver agradat, més o menys. El que és segur és que el sentit de la vista ha fruït copiosament. Per això totes les pel·lícules agraden. I, si per alguna raó no agraden, la setmana que ve hi tornen com una malla, indefectiblement.


Josep Plà, 1941

Political Compass, reflexions. Part I.

L'altre dia, al post on posava un senzillíssim test pensat per calcular més o menys en quina posició de l'espectre polític et trobes -sobretot per mesurar el teu nivell de liberalisme- em deixaven en un missatge un test força més complert. Sobre aquest segon test, he volgut criticar algunes preguntes que em semblen tendencioses o simplement, sense sentit.

Aquí va la primera:

Si el fenòmen de la globalització econòmica és inevitable, aquesta hauria, principalment, de servir a l'humanitat abans que als interessos de les multinacionals.

Respostes possibles: escala entre "hi estic molt d'acord" i "no hi estic gens d'acord".

No trobo vàlida aquesta pregunta, perquè per mi, el que és interessant per les multinacionals, és interessant per la humanitat. Això que a algu pot semblar-li una bajanada, per mi té força lògica. Les multinacionals creen riquesa, llocs de treball i a més a més donen un servei a la societat. No veig els inconvenients per enlloc. Clar que llavors sortirà el que dirà allò de que “al tercer món, les multinacionals s'aprofiten dels nens fent-los treballar”. Això és mentida, al Tercer món els nens treballen perquè no poden fer res més, igual com passava a casa nostra fa cent anys. Si treus un nen d'una fàbrica a Zimbawe, que en fas d'aquell nen? Deixar-lo al carrer morint-se de gana i intentant guanyar alguna cosa prostituïnt-se? Les multinacionals i la globalització, al contràri del què sembla massa normal d'afirmar, estant fent que les zones més pobres del planeta comencin a veure la llum. Ha passat amb Asia i comença a passar a l'Africa. El problema del subdesenvolupament Africà son les enormes barreres que els seus governs corruptes imposen als seus ciutadans.
Per tant, el fenòmen de la globalització serveix a les multinacionals i a la humanitat de la mateixa manera. Una cosa va lligada amb l'altre.

Perquè m'agrada... Xavier Sala i Martín


');

Perquè m'agrada... Gilmore Girls



Sis de la tarda, un entrepà de pa amb nocilla i un vas d'aigua. Seus al sofà i et poses un capítol de Las Chicas Gilmore. Com quan eres petit, tornaves de l'escola i et feies el berenar corrents per veure els dibuixos animats. Aquella felicitat de la nocilla i la tele, sobretot quan a fora fa fred. Primera queixalada, Lorelai Gilmore es lleva nerviosa perquè va tard i gairebé no té temps de fer un dels seus cafès. La seva filla Rory fa estona que és dempeus llegint un llibre mentre endrapa unes magdalenes i s'aguanta la motxilla rera l'espatlla. Segona queixalada, mare i filla es dirigeixen al Bar d'en Luke, on segur que Lorelai es discutirà amb l'amo del local per la poca varietat en els esmorzars. Tercera queixalada, Lorelai deixa anar una de les seves memorables frases, que fan de la serie una cosa única i diferent, "Dona'm una hamburguesa, rodanxes de ceba i una llista de gent que van matar els seus pares i se'n van ensortir. Necessito herois". Quarta queixalada, sopar a casa els avis com a part del tracte establert perquè aquests paguin l'elitista escola de Rory. Tensió en l'ambient, retrets entre les dues bandes de la taula on seuen Lorelai i la seva mare i somriures i paraules de complicitat entre Rory i el seu avi. Última queixalada i glop d'aigua, mare i filla acaben el dia mirant una pel·lícula que han vist mil vegades i de la que se saben tots els diàlegs. Pel camí, un munt d'anecdotes i diàlegs frenètics en un entrenyable poble nordamericà on qualsevol fan de la serie ho donaria tot per anar-hi a viure.

Perquè m'agraden les Gilmore... perquè tothom necessita algú en qui confiar.

Perquè m'agrada... Toni de la Torre

Inspirant-me en els escrits que Toni de la Torre fa a VayaTele, enceto una secció on parlaré de tot tipus de coses que m'agraden. Espero que no s'enfadi per agafar-li "part" de la idea. Començaré amb ell, com no podia ser d'una altra manera.

Perquè m'agrada.... Toni de la Torre

Toni de la Torre és allò que tot amant de la bona televisió voldria -i intenta- ser. Devorar series sense parar i poder expressar públicament i als quatre vents quines son les teves sensacions sobre elles. Toni de la Torre és enamorar-se del què passa a la petita pantalla, i de tots els que hi surtin, siguin bons o dolents. És saber captar perfectament l'essència de tot el què veus i transmetre-la amb les millor paraules que hi ha per fer-ho. És transformar l'experiència televisiva en alguna cosa d'una dimensió molt més gran, i transmetre aquesta experiència a tothom que puguis. Toni de la Torre és un geni capaç de treure's de la màniga un llibre captant el missatge d'una serie de televisió, aplicant els seus descobriments a la vida quotidiana i tot sense acabar sent gens pedant ni mercantilista. És ser capaç de despertar a qualsevol fan allò que aquest sabia sobre la serie que tant li agrada però no s'havia atrevit a exterioritzar.

Toni de la Torre és el millor aliat de qualsevol televident entusiasta.