Restaurant: Cardona 7, Vic

El dissabte vam anar al restaurant Cardona 7 a Vic. N'haviem sentit parlar força bé i vam decidir provar-lo. En poques paraules: una estafa de calibre superior.

Quan vaig a un restaurant, l'únic que demano (que no és poc) és honestedat. De fet això és l'únic que demano en tota classe d'establiments o en altres aspectes de la vida. Per honestedat entenc que cadascú doni el què diu oferir. Hi ha llocs amb unes presumcions molt baixes que son molt honestos i n'hi ha de molt més presemptuosos que no saben que estan fent el ridícul. El Cardona 7 és un d'aquests segons.

A l'entrar ens demanen amablement si volen que ens guardin la jaqueta. Sembla un bon detall de bon restaurant. Ja comencem amb les pretensions. Els hi donem sense cap problema i ens asseiem en una taula al mig de la sala. Primer error de càlcul: massa taules, massa juntes. Posem el cul sobre la cadira i intentem acostar-nos a la taula. Segon error de càcul: les cadires son plegables i a part de ser horribles estèticament, se't pleguen quan intentes moure't. Totes les espectatives creades amb la recollida de la jaqueta queden destrossades amb aquests dos defectes. Conclusió: no se m'endugueu la jaqueta i no em fixaré tant en aquestes coses. Arriba la cambrera i ens dona la carta. Diu que tot son mitges racions i que per tant, el normal és agafar 5 o 6 plats per parella i anar picant entre els dos (jo en calculava 8, que son 4 + 4, però bé). Ens diu que hi ha una llista i unes fotos, però que no tenen tot el que hi ha. Entesos, perfecte, però no em fixo en res del què m'explica, l'únic que noto és el terra de parquet flotant movent-se d'una forma exagerada cada vegada que un cambrer passa pel meu costat. Sembla que hagis de caure de la cadira. Em venen ganes de demanar a l'amo que s'assegui un moment en algun lloc i preguntar-li a veure si s'ha adonat del problema. És molt desagradable i és una situació que es repeteix infinitat de vegades durant tot el sopar. És indigne fins i tot de la taverna més barroera.
Comencen a arribar els plats que hem demanat. He oblidat la meitat de coses que vam demanar, i no m'extranya, perquè és difícil recordar coses que gairebé no es veuen. Les racions no només no mereixen dir-se "mitges" sinó que a sobre no es poden compartir entre dos, tal com ens havia aconsellat la cambrera. Si demanes unes gambes saltejades amb botifarra negra, hi ha tres gambes. Com es parteixen tres gambes? Les racions no és que siguin curtes, és que son ridícules. I si els plats minúsculs son bons, l'experiència pot ser fantàstica, però no és el cas. La tonyina que demanem, per exemple, és lamentable. No està gens arreglada i té gust de suro. Ens acabem els cinc plats que ens porten i en demanem tres més, per arribar a vuit i així fer com si haguéssim fet dos plats "sencers" cadascú. Quan demanem tres plats més, ja sabem que estem llençant els diners, però ja que hi som, almenys intentarem no haver d'anar a sopar a una altra banda quan sortim. Després de la llarga i injustificada espera entre els "primers" i els "segons" plats, ens ho acabem en un moment i demanem el compte. Ja anirem a fer les postres en un altre lloc, gràcies, porti'm un cafè però. No ens en sortim, ni tan sols el cafè saben fer bé. Paguem els 84 euros que ens demanem (podeu descontar-ne 17 del vi per fer comptes, que per cert era bo, perquè el vi no el fan ells), demanem les jaquetes i fugim corrents. Quan marxàvem era plè, hi ha coses que no s'entenen.
La conclusió és que és un lloc on potser hi ha gent que es pensa que està menjant alguna cosa diferent i de molta qualitat. No deuen haver anat a Can Jubany, per exemple. Ja sé que comparar qualsevol restaurant amb Can Jubany o un altre restaurant per l'estil no s'ha de fer, però al Cardona 7 t'hi empenyen. Clar que el preu tampoc no és ni de tros el mateix, però la sensació és igualment que t'hi empenyen. I no, degustar petites racions de plats elaborats no ha de voler dir passar gana. Als llocs seriosos no és així. Com a mínim ha de voler dir disfrutar amb el què menges i en aquest restaurant ni això.

A mi ja m'hi han vist prou.

0 comentaris: