Ara Plà. Sobre el cinema.

|

Enceto la secció "Ara Plà", on escriuré articles del mestre Josep Plà. Comencem amb una visió sobre el cinema.

SOBRE EL CINEMA



La senyoreta Margot em diu sovint, al bar, que les senyoretes del moment present estan apassionades per tres coses: la perruqueria, el ball i el cinema.


He pensat moltes vegades sobre la causa de l'èxit fabulós, total, universal, del cinema, i a mi em sembla, modèstia a part, que existeix una causa plausible. La diré, molt mal dita. A mi em sembla -l'experiència m'hi porta- que si pogués establir una jerarquia dels nostres sentits, el de la vista hauria de ser considerat el més àvid, el més infatigable i curiós dels nostres sentits. El sentit de la vista es troba en la base de l'erotisme. El tacte es fatiga. L'olfacte, no diguem. El paladar és limitadíssim. L'oïda té més receptivitat, sobretot si va lligada amb la vista. La vista és insaciable i només cau quan l'organisme enter entra en el son. De vegades el dormir entra en el somni, que en definitiva no és res més que un fenomen de vista incorpòria però autèntica.


En general, els nostres ulls viuen immergits en una morosa monotonia. El sentit de la vista és rarament correspost. Mirem sempre el mateix. Mirem sempre el mateix paisatge, la mateixa habitació, idèntiques persones, idèntiques formes. Les persones que tenim davant s'amaguen constantment. És segur: a pesar de l'avidesa d'aquest sentit, el tedi dels nostres ulls és indescriptible. És per aquesta raó que jo m'he preguntat moltes vegades si l'èxit del cinema no respon a una tendència natural a equilibrar -fins on sigui opssible- el dèficit de visió dels nostres ulls. per a l'obrer, la fàbrica arriba a tenir un tedi fabulós. Per la persona rica, el despatx o el saló de consells és d'un avorriment indescriptible. La família és sempre la mateixa. Hom menja, sempre, amb la mateixa gent. La vida de restaurant o la vida social és pesadíssima.


Ara bé: el cinema romp aquests paisatges, aquestes parets, aquestes promiscuïtats socials imprescriptibles. És una evasió típica. El cinema dóna un volt a la vista, crea un món diferent, les imatges són unes altres. L'avidesa de la vista s'hi complau. Apareixen unes altres formes de vida. Si s'entenen les coses així -i a mji em sembla que l'explicació és comprensible-, el cinema omple (omple momentàniament, perquè a la vida tot és momentani) molts buits sentimentals, molts racons de la imaginació, i satisfà, en bona part, la fabulosa avidesa de la vista. Si les coses fossin així, com jo em penso que són, existiria una paral·lelisme entre les comprovacions de la psicologia i aquestes dades de l'experiència, i el cinema tindria una base psicofisiològica de la mateixa humana naturalesa.


En el nostre país, el cinema és important, però em penso que no tenim una idea clara del que ha estat el cinema en altres països. Per exemple, als Estats Units. Ha estat -i és- una cosa literalment fabulosa. G. A. Borgese, que ha estat un intel·lectual italià important -gran col·laborador del "Corriere della Sera" i que emigrà als Estats Units per les molèsties del feixisme-, escriví articles posteriors, que el cinema constitueix el vuitanta per cent de la vida intel·lectual i social americana.


"Almenys una vegada la setmana el matrimoni Babbit -escriu amb minuciositat Sinclair Lewis en la seva novel·la- anaven al cinematògraf. Concorrien en un cine anomenat "Château" on hi havia lloc per tres mil persones. Les butaques eren -en el gran amfiteatre- marevelloses, cobertes de vellut daurat decorat amb corones i tapissos medievals, i sobre unes columnes laterals hi havia ocells tropicals, papagais verds, que de vegades semblaven flors de lotus. "Quina sala, valga'm Déu! -deia el marit-. És un prodigi. És possible que hi hagi cap altra sala que se li assembli?", preguntava a la seva senyora. Planejant amb la mirada els milers de caps que tenia davant, sentia el mateix que quan veié, de petit, les primeres muntanyes i comprengué la immensa quantitat de pedres i de terra que contenien.


"Els agradaven tots els films. En alguns apareixien meravelloses senyores en vestits de bany, les cames nues, o policies intel·ligents que treballen a favor de la justícia o homes grassos menjant spaghetti. Quan sentia escatainar una gallina es posava a riure amb un lacrimogen sentimentalisme. Quan apareixien a la pantalla gossos, gats o ocells, es posava a plorar com si veiés un familiar mort o una pobra vella atacada en la seva casa solitària per uns bandits. A la senyora Babbit, li agradaven més aviat les senyores i els joves de bellesa física i ben vestits, sobretot si es movien entre mobles que evocaven els salons dels multimilionaris de Nova York. Repetia el que havia sentit dir als seus pares- o almenys ho creia".


A aquest matrimoni, li agradaven, en realitat, totes les pel·lícules. Algunes eren horripilants -la immensa majoria-, i altres eren millors, poquíssimes. La qüestió era anar al cinema, fessin el que fessin. El que atreia la gent era un altre món, el món que -fos quin fos- atreia la seva vista, l'avidesa dels seus ulls. A Europa, el cinema ha fet donar al teatre una baixa terrible. En aquest continent, hom va al teatre per pur compromís, i a l'òpera, probablement, també. Als Estats Units, no. El teatre es manté molt brillant. Hi ha enormes quantitats de gent que va al teatre i al cinema. És gairebé segur que als Estats Units l'avorriment és encara més acusat que en aquest continent.


Per quines raons les sales on es projecten pel·lícules són tan severes, silencioses, tristes, plúmbies, sobretot els grans locals construïts expressament? Si hom compara els teatres amb les enormes baluernes on es representa el cinema, queda entès que una cosa i l'altra estan a les antípodes. Els teatres sempre tingueren un punt de sociabilitat, i en aquest sentit foren divertits -independentment, moltes vegades de l'obra que es feia. En el cinema, tot és silenci. El capteniment de la gent sol ser enravenat i glacial. Són amfiteatres que semblen tombes. Les veus són molt baixes. la immensa majoria dels espectadors no diuen res. És una seriositat trista. La música és greu. És una música d'orgue, encara que no ho sigui. La comunitat humana contempla l'espectacle, però no es comunica. És un públic agombolat en un lloc determinat, que no aspira a ser una societat. Fa l'efecte d'un públic que no es vol comunicar. És una massa desintegrada. El cinema ha explotat la pedanteria humana fins a un extrem indescriptible. Fa l'efecte d'un públic que s'ho ha pres seriosament. És una afectació, una vanitat enravenada i grotesca. Quan s'apaguen els llums, la foscor és completa, se sentiria volar una mosca. La fascinació és total, encara que la pel·lícula sigui ínfima. Quan la llum torna, els estaquirots es mantenen verticals i fermíssims.


Seria curiós d'examinar aquestes característiques del cinema. Potser el teatre -o qualsevol altre espectacle de tradició europea- integra la gent i el cinema la dissocia? O bé el cinema -la predisposició de l'ésser humà pel cinema- és quelcom biològic (en el sentit de la visió, de l'avidesa de la vista) per a mantenir-se sempre amb una fascinació absoluta? Hom entra en una d'aquestes enormes baluernes cinematogràfiques, seu a la primera butaca buida, al costat de no importa qui, enmig d'una massa perfectament desconeguda. A través d'un embut negre es veu passar brillant, atraient, la cinta de fotografies. Si a l'espectador se li escapa una rialla massa espectacular, la gent fa, amb el cap, un gest de protesta. Si a una senyora se li escapa un sospir -cosa sempre possible-, la gent es opsa rígida. Silenci, fredor, absoluta indiferència, almenys aparent. I després, quan arriba l'hora d'anar-se'n, hom abandona el local amb la mateixa provisionalitat amb què hi ha entrat. Hom recorda -un moment- llavors el sentit de no-ningú, l'absoluta petitesa sentida les dues o tres vegades que els llums foren encesos. a la sala, l'enravenada pedanteria era total, però en aquells moments hom hauria volgut enfonsar-se en la butaca amb el cap entre les espatlles. L'aspecte exterior de la sala sembla xafar-vos amb la seva aparatositat plúmbia i fatídica. És l'estil purità? És l'estil bancari? És el neotàfic? És un avneç de l'estil socialista?


He anat poc al cinema. Chaplin ha donat vida a la màquina fotogràfica. Donar expressivitat humana a una màquina és difícil. Quan la gent surt del cinema, no sol dir res. La pel·lícula pot haver agradat, més o menys. El que és segur és que el sentit de la vista ha fruït copiosament. Per això totes les pel·lícules agraden. I, si per alguna raó no agraden, la setmana que ve hi tornen com una malla, indefectiblement.


Josep Plà, 1941

1 comentaris:

Anònim ha dit...

Perdona David que no ho llegeixi, és un pal tant plà!

Gustau