Ara Plà. La intel·ligència de les senyoretes.

|



Una vella senyora, molt agradable, molt entenimentada, d'una ancianitat visible -una vella senyora sobre la qual el menys que es podria dir és que disposa d'una reticència més aviat retorta, d'una presentació adequada (diuen que sembla una gàrgola de catedral), m'ha preguntat amb un somriure forçat:

-Vostè creu que les senyoretes d'avui tenen el que generalment parlant s'anomena intel·ligència?

-Perfectament, senyora -li contesto-. El que passa és que tot fa semblar que tenen poques ocasions de demostrar-ho. De vegades hom tendeix a creure que desaprofiten sistemàticament les ocasions de fer-ho.

La senyora transporta una llarga navegació i això l'ha portada a creure en ben poques coses. Es malfia de tot i ella mateixa diu que llevat de les coses de la religió -i encara amb excepcions- no creu en res. N'ha vistes de totes, de seques i de verdes, i ha arribat a la conclusió, essent les dones tan ximples com els homes i al revés, que en aquest món hi ha ben poques coses a fer. Sempre ha anat malament. Potser no pot anar d'altra manera. Ningú no sap res. Per què aquest és fort i animat i aquest és malaltís? Per què aquest és pobre i l'altre és ric? Ningú no en sap res. Amb aquestes idees, és natural que la vella senyora trobés que la meva resposta és sorprenent. Em demanà que digués alguna cosa més.

-Les feministes, senyora – que jo li vaig dir-, han tingut raó. En aquesta època s'ha demostrat que les dones poden substituïr els homes en gairebé tots els terrenys. En alguns països, les dones fan de soldat perfectament. En molts aspectes, les dones són més fortes que els homes, i allò del sexe feble és un eufemisme que no té ni gràcia ni fonament. Excepte una dotzena de poetes cursis, el fet se sabia des de fa molts anys. El fet era conegut; ara, el seu reconeixement, diríem oficial, tindrà molta importància. El feminisme triomfarà. Seran concedits a les dones el que s'anomenen els seus drets. Ara bé: el dia que aquests drets s'escriguin serà, al meu entendre, un dia dolent.

Jo sóc antifeminista. Jo sóc contrari que s'escriguin aquests drets, perquè les dones sempre els han tinguts de fet. Si quan no tenien cap dret escrit tot els passava per la mà, què serà quan els tindran reconeguts? Hi ha un vell proverbi grec, que els autors presenten com de l'època de Sòcrates, que diu: amb les mans es pot fer tot. La força de les dones ha estat sempre el llit i, quan el llit no ha funcionat, el preu de la inanitat del llit. En les èpoques de les més grans tiranies, sempre hi ha hagut una dona que ha fet i desfet. La tirania de les dones ha estat sovint terrible; altres vegades ha estat més suau, perquè ha representat un fre. Ha estat, com deien els nostres besavis, el despotisme il·lustrat. En els països de feminisme avançat -en els Estats Units, per exemple- la tirania femenina comença a ésser insuportable. Que els nostres fills i els nostres néts tindran molts de treballs sembla molt evident.

“No crec que l'entrada incruenta de les dones en els codis reforci la presumpció que les dones són molt intel·ligents. Aquesta presumpció ja existia, i no crec que pugui ni destruir-se ni augmentar-se. En els temps que vivim -que és un temps de la història en què hi ha més imbècils- la dona ha estat considerada un ésser intel·ligent, quan ha entrat en els despatxos comercials. Avui les senyoretes escriuen a màquina, venen tiquets de totes classes, en els cinemes i a tot arreu, manegen el copiador de cartes, saben la dactilografia, l'estenografia, algunes formes de llengües modernes, en general tot el que es pot aprendre en acadèmies que avui funcionen. Ara: jo m'he preguntat sempre si totes aquestse honorables activitats són manifestacions d'intel·ligència o simples pretextos per eludir la demostració que la poseeixen.

“Saber posar l'agulla sobre un gramòfon no és un símptoma d'intel·ligència. Ni tan sols de sentit musical. Saber copiar una carta a màquina no implica necessàriament saber escriure una carta potable. Són treballs purament mecànics, que exclouen tot element d'imponderabilitat, tot imprevist, tota possibilitat de dificultats. És molt probable que, en qualsevol aspecte de la vida humana, la intel·ligència vulgui dir realitzar alguna cosa que impliqui una certa creació, un cert grau de creació -per petit i insignificant que sigui- (en el món que vivim, la creació és plena d'innombrables trampes) i, al mateix temps, en un grau major o menor, de responsabilitat dintre l'audàcia. Quan una senyora o una senyoreta em diu, per demostrar el seu talent, que guanya cada mes això o allò, el que sigui, fent l'estenografia, jo dic que el seu treball és molt útil, que compadeixo el desgast dels seus nervis fent aquest ofici, etc. ara, substancialment, aquesta senyoreta, manifestant aquests fets, no em diu particularment res.

Mentre escoltava aquest discurset, purament acadèmic, la vella senyora s'anà revifant de mica en mica. S'anà tornant una perfecta gàrgola de catedral. En un moment determinat digué “prou!” i afegí:

-Tot això que diu, ja ho sabia! No s'hi amoïni! Sembla que repeteixi un article de “La Vanguardia”. N'estic tipa! No li sembla que hauríem d'anar al gra?

-A quin gra vol que anem, senyora?

-La meva pregunta ha estat precisa.

-Si vostè s'hi entossudeix, li diré que les dones tenen una activitat per demostrar, d'una manera decisiva i fins i tot teatralment efectista, que són intel·ligents: consisteix en saber cuinar. És cada dia més petit el nombre de senyores que donen, a la cuina, la importància enorme que té en relació amb el seu marit, i de les senyoretes, relativament al seu avenir.

Aquesta qüestió es tracta d'una manera lamentable. Ningú no tolera avui aguantar un mal concert o la representació d'un drama bèstia o sense solta ni volta. En canvi, tothom accepta els dinars i sopars horripilants que se solen donar en cases particulars, fondes, restaurants i petits i grans hotels. Els noms de les cases particulars que donen bé de menjar, me'ls guardo per a mi mateix. Els establiments, com més dolent és el menjar, més són felicitats pels clients. El preu, rai! L'estraperlo és general. Després de la guerra, la bona educació és molt general. Deu ser perquè es pensaven que perdrien. Jo ja comprenc que, avui, donar bé de menjar és difícil. Ara: em penso que sempre ha estat així. Si el menjar és dolent i les dones ajornen la demostració de la seva vàlua per a després de sopar, com ho demostraran si no cuinen bé? Arribar al fi natural de la vida requereix molta paciència. Ara: la paciència que es requereix per a esperar que les persones demostrin les seves qualitats és, si aquestes es fan esperar massa, un esforç molt dur, que ens hauríem pogut perfectament estalviar.

“Saber cuinar és difícil. Impossible de dubtar-ne. És un treball antic però d'una renovació constant. Requereix un coneixement avançat de la realitat i una disposició molt afectiva de les coses. Saber fer un plat -el més senzill-, establir quan està bé, presentar el que es volia presentar, comprendre l'organicitat o la impossibilitat de lligar les coses, quan una matèria és justa, implica posseir unes qualitats de la més autèntica i alta procedència. Al costat d'un plat ben fet, una plana d'un llibre, un moment musical, una pintura, han de ser molt bons per a no resultar pobres i desagradables. La cuina és un treball típicament simfònic, en el qual es manipulen una experiència multisecular i una quantitat de novetats i de sorpreses permanents. La cuina exclou tota bohèmia; inclou tota intuició.

“La cuina no té res a veure amb els llibres que en parlen ni amb les enciclopèdies. Els coneixements que de la naturalesa donen aquests papers són coneixements falsos, morts, externament descriptius, superficials, inservibles. Cuinar no és una descripció; és una creació. No és una versificació, és una poesia: consisteix a trobar l'adjectiu. La cuina barreja elements de procedència diversa, toca tots els regnes de la naturalesa, uneix, per a millorar-les, les coses més aberrants. És un treball que conté tant de microfonisme com d'inspiració, tanta observació com valentia i risc. I, essent una tradició culinària l'element més bàsic d'una manera de viure -perquè el qui no sap menjar ni beure no pot fer res bé-, produeix una gran estranyesa constatar que les senyoretes es desentenen d'una cosa tan decisiva.

“Cuinar, apreciades senyoretes, és una cosa molt difícil perquè és una activitat que posa les persones que s'hi dediquen en la necessitat de demostrar que tenen una comprensió de les coses de la vida -és a dir, una determinada intel·ligència. Abans, en èpoques més fàcils, les dones riques podien demostrar el seu talent en el terreny de l'amor o de l'alta prostitució, en la frivolitat o en la coqueteria, en la conversa, en la sociabilitat i fins i tot escrivint llibres. Ara tot això ha desaparegut. Les dones d'avui no saben escriure una carta discreta. I ara jo dic: per què no aprofiten l'últim baluard que els queda per demostrar la seva intel·ligència? Sospito, en realitat, que no hi ha ningú prou enze per a creure que les dones poden demostrar el seu talent fent de regidor o d'advocat, escrivint a màquina o pintant aquarel·les i, al mateix temps, persentant al seu marit i als seus amics una gasòfia vaga i trista.

La formulació d'aquesta segona part del discurs produí en la vella senyora un revifament de tendència positiva. Em digué que havíem anat una mica més al gra, dintre la seva convicció que el món va a la seva absoluta pèrdua. El món sempre ha anat malament i ara va a la seva perdició indefectible.

-Torni, si li plau, i en continuarem parlant...

-Senyora, tinc tanta feina... -li vaig dir acomiadant-me de la millor manera que vaig saber.

Al cap de pocs dies vaig explicar aquesta història a la senyoreta Margot Picanyol, al taulell del bar del restaurant Parellada -filla del meu condeixeble, el mercantilista. Tot plegat li féu una gràcia considerable, i encara em sembla que sento les seves rialles i li veig els llavis i les dents, tan blanques i lluminoses. En aquest país tot el que fa referència a les dones és perillós però extremament divertit.

Josep Plà, 1941.

Ara Plà, Sobre el cinema

0 comentaris: