Partit de la Copa d'Hungria entre el Drebecen i el Fehérvár. Al partit d'anada havia guanyat el Fehévár per 2-1 i el mateix resultat es produïa en la tornada a favor del Drebecen i s'arribava a la pròrroga. A la pròrroga un penal a favor del Drebecen.... El para el porter, però...
Segur que moltes vegades heu sentit parlar de les lleis absurdes que segueixen vigents en molts estats nord-americans, moltes vegades segurament per la mandra d'esborrar-les. Hi ha una pàgina que les recopila per estats i n'hi ha algunes de realment curioses.
-A Arkansas els homes poden pegar a les seves dones. Això si sempre hi quan només ho facin una vegada al mes.
-A Arizona només es poden tenir dos vibradors a cada casa.
-A Alabama no pots portar un gelat a la butxaca del darrera dels teus pantalons.
-A Massachussets els taxistes tenen prohibit practicar sexe al seient davanter durant la seva jornada laboral.
-També a Massachussets és obligatòri anar a l'esglesia amb un rifle sota el braç cada diumenge.
-A Texas està prohibida l'enciclopèdia britànica perquè explica com fer cervesa a casa.
-A Nevada pots penjar algú si aquest dispara al teu gos dins la teva propietat.
-A Califòrnia els vehicles sense conductor no poden passar de 60 milles per hora.
Etc Etc... Ja ho sabeu, si aneu als Estats Units, feu una repassada ràpida de les coses que no podeu fer. O podrieu acabar a la cadira elèctrica.
Si ets català i vas votar a les últimes eleccions generals, llavors és molt probable que votéssis socialista. Però, què vol dir votar socialista? Què vol dir votar el PSC? Quan vas votar-los vas pensar què estaves votant? Vas pensar que estaves votant Bono? Bono, Espanya, mentides. Vas votar a una mentidera compulsiva. Vas votar la hipocresia en la seva màxima expressió.
Socialistes catalans, aqui dic això i allà faig allò:
Bono, per qui no ho sàpiga, és aquest que diu aquestes coses:
Si tu no hi vas, ells tornen. Bono torna.
Tornaràs a votar socialista a les pròximes eleccions?
Audio de Carme Chacón de RAC1 al programa d'en Toni Clapés Versio RAC1, recuperat d'una entrevista del desembre de 2007 de Jordi Basté al El Món a RAC1 amb Carme Chacón.
Audio de José Bono del programa Què de Què de Catalunya ràdio, extret del muntatge fet per el programa El Club de TV3 el dia 1 d'Abril de 2008.
L'altre dia publicaven a El Periodico, una notícia d'aquestes que semblen de broma. De les que cal comprovar la data i veure que no és ni el 28 de desembre ni l'1 d'Abril (per cert, ara veig que avui és 1 d'Abril però aquesta notícia és certa). Es tracta d'un nou mètode per créixer uns centímetres. No sé massa què dir-ne, em sembla que una imatge val més que mil paraules:
Fer panxa pot ser més perillós del què sembla. Segons s'explica a la revista New Scientist, tenir panxa pot ser un factor que anys després pot agreujar el risc de patir demència. Se sabia que el sobrepès podia provocar diabètis, problemes de cor o altres malalties, però això va més enllà. No estem parlant de sobrepes, sinó de la grassa que s'acomula al voltant de la panxa el què provoca els problemes mentals.
Els resultats, obtinguts a partir d'un estudi de 6583 adults, diuen que el 20% dels que fan panxa, tenen 2 vegades i mitja més de possibilitats que la resta de desenvolupar demència senil.
Ja ho sabeu, cuideu-vos.
L'altre dia escoltava als butlletins informatius de RAC1 un "expert" que deia que amb el canvi d'hora "hi havia menys accidents de trànsit nocturns, perquè hi ha menys hores de foscor". Ho deia exactament així. Deu ni do el què arriba a dir segons quina gent sense feina. Clar que això pot tenir una explicació amb més sentit si pensem que el què realment volia dir aquest home, era que normalment hi ha més accidents de nit, i en haver-hi menys hores de nit, doncs hi havia menys accidents.
Sigui com sigui, sembla una altra bajanada per justificar aquests canvis d'hora que sembla que realment no serveixen per res més que per tocar els collons. Perquè si volem equilibrar una mica les hores de foscor i les hores de llum, perquè no fem el canvi al revés? És a dir, perquè no fem servir l'horari "d'hivern" a l'estiu i el "d'estiu" a l'hivern? Ja que de per si a l'estiu es fa fosc més tard i a l'hivern més d'hora, perquè no retrassem l'hora de fer-se fosc a l'hivern i avancem la de l'estiu, i així ho equilibrem una mica? Perquè tots els accidents que ens estalviem a l'estiu, ja els recuperarem a l'hivern amb el sistema actual, no?
En fi, un sense sentit més en el tema d'intentar evitar accidents de trànsit, que s'ajunta a la mesura dels 80km/h en autopistes prop de Barcelona. Com si no sabéssin que els accidents més greus es donen en carreteres secundàries en lamentable estat de conservació. Però tranquils, que tal com deien fa poc les autoritats del trànsit, "les estadístiques de morts a la carretera han baixat en la zona de 80km/h". Cosa que deien agafant estadístiques de només dos mesos. S'han llegit mai un manual bàsic d'estadística aquesta gent? No ho crec pas.
El dissabte vam anar al restaurant Cardona 7 a Vic. N'haviem sentit parlar força bé i vam decidir provar-lo. En poques paraules: una estafa de calibre superior.
Quan vaig a un restaurant, l'únic que demano (que no és poc) és honestedat. De fet això és l'únic que demano en tota classe d'establiments o en altres aspectes de la vida. Per honestedat entenc que cadascú doni el què diu oferir. Hi ha llocs amb unes presumcions molt baixes que son molt honestos i n'hi ha de molt més presemptuosos que no saben que estan fent el ridícul. El Cardona 7 és un d'aquests segons.
A l'entrar ens demanen amablement si volen que ens guardin la jaqueta. Sembla un bon detall de bon restaurant. Ja comencem amb les pretensions. Els hi donem sense cap problema i ens asseiem en una taula al mig de la sala. Primer error de càlcul: massa taules, massa juntes. Posem el cul sobre la cadira i intentem acostar-nos a la taula. Segon error de càcul: les cadires son plegables i a part de ser horribles estèticament, se't pleguen quan intentes moure't. Totes les espectatives creades amb la recollida de la jaqueta queden destrossades amb aquests dos defectes. Conclusió: no se m'endugueu la jaqueta i no em fixaré tant en aquestes coses. Arriba la cambrera i ens dona la carta. Diu que tot son mitges racions i que per tant, el normal és agafar 5 o 6 plats per parella i anar picant entre els dos (jo en calculava 8, que son 4 + 4, però bé). Ens diu que hi ha una llista i unes fotos, però que no tenen tot el que hi ha. Entesos, perfecte, però no em fixo en res del què m'explica, l'únic que noto és el terra de parquet flotant movent-se d'una forma exagerada cada vegada que un cambrer passa pel meu costat. Sembla que hagis de caure de la cadira. Em venen ganes de demanar a l'amo que s'assegui un moment en algun lloc i preguntar-li a veure si s'ha adonat del problema. És molt desagradable i és una situació que es repeteix infinitat de vegades durant tot el sopar. És indigne fins i tot de la taverna més barroera.
Comencen a arribar els plats que hem demanat. He oblidat la meitat de coses que vam demanar, i no m'extranya, perquè és difícil recordar coses que gairebé no es veuen. Les racions no només no mereixen dir-se "mitges" sinó que a sobre no es poden compartir entre dos, tal com ens havia aconsellat la cambrera. Si demanes unes gambes saltejades amb botifarra negra, hi ha tres gambes. Com es parteixen tres gambes? Les racions no és que siguin curtes, és que son ridícules. I si els plats minúsculs son bons, l'experiència pot ser fantàstica, però no és el cas. La tonyina que demanem, per exemple, és lamentable. No està gens arreglada i té gust de suro. Ens acabem els cinc plats que ens porten i en demanem tres més, per arribar a vuit i així fer com si haguéssim fet dos plats "sencers" cadascú. Quan demanem tres plats més, ja sabem que estem llençant els diners, però ja que hi som, almenys intentarem no haver d'anar a sopar a una altra banda quan sortim. Després de la llarga i injustificada espera entre els "primers" i els "segons" plats, ens ho acabem en un moment i demanem el compte. Ja anirem a fer les postres en un altre lloc, gràcies, porti'm un cafè però. No ens en sortim, ni tan sols el cafè saben fer bé. Paguem els 84 euros que ens demanem (podeu descontar-ne 17 del vi per fer comptes, que per cert era bo, perquè el vi no el fan ells), demanem les jaquetes i fugim corrents. Quan marxàvem era plè, hi ha coses que no s'entenen.
La conclusió és que és un lloc on potser hi ha gent que es pensa que està menjant alguna cosa diferent i de molta qualitat. No deuen haver anat a Can Jubany, per exemple. Ja sé que comparar qualsevol restaurant amb Can Jubany o un altre restaurant per l'estil no s'ha de fer, però al Cardona 7 t'hi empenyen. Clar que el preu tampoc no és ni de tros el mateix, però la sensació és igualment que t'hi empenyen. I no, degustar petites racions de plats elaborats no ha de voler dir passar gana. Als llocs seriosos no és així. Com a mínim ha de voler dir disfrutar amb el què menges i en aquest restaurant ni això.
A mi ja m'hi han vist prou.
Avui diumenge, dia del senyor, un article curtet perquè esbrineu en quina banda de l'espectre polític us trobeu:
World's Smallest Political Quiz
Jo estic aquí:
I vosaltres?
L'altre dia fent servir el Babylon (soc un autèntic adicte), vaig clicar un "2008" sense voler i el què em va dir, fent servir els resultats que treu de la Wikipèdia (òbviament no ho va traduïr), em va cridar l'atenció:
2008 (MMVIII) es l'any actual.
És un any de traspàs començant en dimarts en el calendàri gregorià.
Ha sigut designat:
-L'Any de la rata, segons l'horscop xinès
-L'Any Internacional del Papa, segons la FAO (WTF¿?)
-L'Any Internacional del Planeta Terra segons l'ONU.
-L'Any Internacional dels Idiomes segons l'ONU.
-L'Any Internacional del Sanejament, segons l'ONU.
-L'Any Europeu del Diàleg Intercultural, segons la Unió Europea.
-L'Any del Poder Ciutadà, segons el Govern de Nicaragua.
-L'Any de les Cimeres Mundials, segons el Govern del Perú.
És un any de traspàs començant en dimarts en el calendàri gregorià.
Ha sigut designat:
-L'Any de la rata, segons l'horscop xinès
-L'Any Internacional del Papa, segons la FAO (WTF¿?)
-L'Any Internacional del Planeta Terra segons l'ONU.
-L'Any Internacional dels Idiomes segons l'ONU.
-L'Any Internacional del Sanejament, segons l'ONU.
-L'Any Europeu del Diàleg Intercultural, segons la Unió Europea.
-L'Any del Poder Ciutadà, segons el Govern de Nicaragua.
-L'Any de les Cimeres Mundials, segons el Govern del Perú.
I ves a saber si no hi ha més parides d'aquestes. L'Any Internacional de la Patata per exemple (el de la imatge de sobre). Tot això per no contar els Dies Internacionals De...
Doncs a CPA no serem menys i declarem el 2008 l'Any Internacional Dels Mugrons Roses, segons CloissaPerArrossegament.com.
Quan penso en la Guerra de l'Iraq, deixant de banda totes les qüestions humanes que hi ha al darrera, no puc deixar de preguntar-me Per Què. O més ben dit, puc arribar a respondre'm el perquè de l'inici de la guerra, però no puc respondre'm el perquè no es vol marxar d'allà. Intentaré esquematitzar-ho tant com pugui.
Raons per anar a la Guerra:
1. Obtenir petroli barat
1.1 Fer-se amb el control d'una de les reserves petrolíferes més grans del món
1.2 No només controlar el preu del petroli per el pròpi desenvolupament dels EUA, sinó també aconseguir petroli per vendre i així enriquir determinades empreses "amigues" del president Bush (jo no soc gens partidàri de les teories conspiratives i Michael Moore em fa venir fred als peus, però es tracta de desglossar les possibilitats per més fantàstiques que siguin).
2. Combatre el terrorisme islamista
2.1 Derrotar un dels llocs forts d'Al Quaeda
2.2 Evitar que el terrorisme pugui utilitzar les armes de destrucció massiva que té l'Iraq (raonament posteriorment demostrat com a erroni)
2.3 Venjar l'11-S (¿?)
3. Eliminar una dictadura
Això no té cap sentit i per tant no cal ni parar-se a debatre-ho.
OBTENIR PETROLI BARAT
Existeix un article de Xavier Sala i Martin molt eloqüent referent a això. Podeu llegir-lo sencer, però en faré un resum. Si els EUA es fessin amb tot el petroli que hi ha a l'Iraq, segons els càlculs de Sala i Martín el botí seria de 220.000 milions de dòlars. Ell ho fa agafant com a preu del barril, 30 dòlars. Bé, tenint en compte que ara ja passa dels 100, podriem dir que el botí podria arribar al Bilió de dòlars. Això, de totes maneres, tampoc tindria molt sentit, perquè si realment es fessin amb el petroli, el preu baixaria i el botí seria inferior. Però és igual, suposem que el botí realment pot ser d'un bilió de dòlars. El cost estimat de la guerra al començament, era de 60.000 milions de dòlars (segons vaig veure l'altre dia a les notícies de l'NBC). Per tant, al principi potser si que el negoci era rodó. Ara però, el cost excedeix els 600.000 milions de dòlars (també segons les notícies de l'NBC) i segons aquest article del diari The Guardian, l'estimació més optimista del què acabarà costant la guerra, són 3 bilions de dòlars (el 25% del PIB dels Estats Units al 2006!!!).
COMBATRE EL TERRORISME ISLAMISTA
Després de l'11-S Estats Units va començar una creuada internacional contra el terrorisme islamista. Va començar per l'Afganistan i se suposa que continua per l'Iraq. L'11-S va ser un cop dur per la superpotència americana i semblen entestats a fer justícia. Això està molt bé, però la qüestió és si realment ens surt rentable fer de policies. Agfant els numeros que he posat abans, sembla molt clar que no ens surt pas a compte. Algú amb dos dits de front es gastarà el 25% del seu PIB en combatre una amenaça que pot provocar-te uns centenars (o milers si voleu) de morts de tant en tant? Aqui és on segurament podria entrar "l'orgull nacional" o "la voluntat de fer justícia". Fins i tot podriem parlar de "un mon sense terrorisme és un món més ric". Però això no pot ser suficient sota el meu parer. Podria ser un cost assumible si considerem el cost previst que tenia la guerra en un principi, però de cap manera es pot assumir el què està costant i el què encara costarà.
Quan els japonesos van atacar Pearl Harbour, els Estats Units no tenien elecció. No podien aturar-se a pensar quin cost econòmic tindria entrar a la Segona Guerra Mundial. Havien d'actuar. Quan els Estats Units decideixen anar a l'Iraq, la decisió és percisament això, una decisió. Era opcional. Tant opcional com és ara sortir d'allà, però no ho fan. Quedar-se allà en la situació actual, només es pot veure com un acte noble de voler arreglar les coses (en l'aniversàri dels 5 anys de la guerra tots els noticiaris nord-americans parlaven de la disminució dels atacs de l'insurgència en els últims temps). A partir dels números que he fet abans, no hi trobo cap altra explicació. Per més estrany que pugui sonar. Perquè, tal com he dit abans, no crec que l'amenaça terrorista sigui tan preocupant com per anar a per totes com si es tractés de la Segona Guerra Mundial.
Que cadascú en tregui la conclusió que vulgui, jo soc incapaç d'entendre-ho. Em nego totalment a considerar teories conspiratives i potser m'equivoco, però amb la informació que puc observar directament, no en trec l'aigua clara.
Opineu!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
