Perquè m'agrada... Gilmore Girls



Sis de la tarda, un entrepà de pa amb nocilla i un vas d'aigua. Seus al sofà i et poses un capítol de Las Chicas Gilmore. Com quan eres petit, tornaves de l'escola i et feies el berenar corrents per veure els dibuixos animats. Aquella felicitat de la nocilla i la tele, sobretot quan a fora fa fred. Primera queixalada, Lorelai Gilmore es lleva nerviosa perquè va tard i gairebé no té temps de fer un dels seus cafès. La seva filla Rory fa estona que és dempeus llegint un llibre mentre endrapa unes magdalenes i s'aguanta la motxilla rera l'espatlla. Segona queixalada, mare i filla es dirigeixen al Bar d'en Luke, on segur que Lorelai es discutirà amb l'amo del local per la poca varietat en els esmorzars. Tercera queixalada, Lorelai deixa anar una de les seves memorables frases, que fan de la serie una cosa única i diferent, "Dona'm una hamburguesa, rodanxes de ceba i una llista de gent que van matar els seus pares i se'n van ensortir. Necessito herois". Quarta queixalada, sopar a casa els avis com a part del tracte establert perquè aquests paguin l'elitista escola de Rory. Tensió en l'ambient, retrets entre les dues bandes de la taula on seuen Lorelai i la seva mare i somriures i paraules de complicitat entre Rory i el seu avi. Última queixalada i glop d'aigua, mare i filla acaben el dia mirant una pel·lícula que han vist mil vegades i de la que se saben tots els diàlegs. Pel camí, un munt d'anecdotes i diàlegs frenètics en un entrenyable poble nordamericà on qualsevol fan de la serie ho donaria tot per anar-hi a viure.

Perquè m'agraden les Gilmore... perquè tothom necessita algú en qui confiar.

0 comentaris: